El Turuta. Román de San José Redondo fou un militar, nascut a Àvila el 1877. La seva professió: Músic Major del Regiment San Fernando 11, tinent director de la banda de l'Acadèmia d'Àvila i, posteriorment, director de la banda del Regimiento Immemorial número 1 de Madrid. Era, doncs, la persona en què estava pensant Groucho Marx quan va fer la broma sobre la relació entre la música militar i la música. Guerrero y artista: aparteu les criatures. Aquest senyor, que a banda de nèixer en una capital de província ridícula, té sis línies a la wikipèdia, passarà a la història per haver escrit el pasdoble El Turuta. Que, of course, és una marxa militar. Unes dècades movent la batuta entre paios amb uniforme i et recorden per un pasdoble ... Per sinó fos prou va i, en un llogarret a la riba de la Mediterrània, la converteixen en l'himne del Carnaval. Apaga y vámonos, deu pensar des de la tomba algú que buscava combinacions de notes musicals amb la intenció que insuflessin fervor patriòtic a la soldadesca. Això és inversió simbòlica i apropiació cultural: quelcom nascut fora de l'àmbit del Carnaval, de l'àmbit de Vilanova i la Geltrú, de l'àmbit dels caramels i de l'àmbit de la xerinola, passa a ser reinterpretat pel Carnaval, per Vilanova i la Geltrú, per la xerinola i pels caramels, i i esdevé un veritable referent ciutadà. Tant que, a l'època del servei militar obligatori, els quintos vilanovins que feien l'estada gairebé obligatòria a sant Climent Sescebes, patien com a berros si els tocava desfilar durant la jura de bandera mentre sonava El Turuta: intentin mantenir l'aire marcial, intentin. I pensin que pifiar-la en aquell moment podia voler dir coses pitjors que l'arrest (algun dia parlarem de la tendència militar a arrestar-ho tot: des d'ases a piscines). En certa manera, passà el mateix amb el mono de treball de la Pirelli: d'uniforme laboral a disfressa per fer l'animal el dia del Vidalot. Apropiació. Inversió. Gresca i xerinola.
Però això també passa amb les coses suposadament serioses. Agafem per exemple la plaça de la Vila. Com sap tothom i és profecia, l'actual plaça de la Vila s'aixeca (és un dir ...) on hi havia hagut un convent de frares caputxins; amb les desamortitzacions del segle XIX, i el creixement de la Vila, el convent se'n va anar al carall i alguns van fer duros a quatre cèntims gràcies a la urbanització de tota una extensió increïble de la plaça de les Neus (que recordem que és la part posterior de l'església de sant Antoni) en avall ... El 1867, per certificar la importància de la nova plaça, s'hi traslladaren les Casas Consistoriales des de la plaça Major, actual plaça Pau Casals. Ja teníem el forum, tot i que curiós: dos cardus i un decumanus. Ja se sap: l'arquitectura romana està per reinventar-la segons les necessitats financeres dels inversors ... Total, que ha ens ha aportat l'Imperi Romà, que diria el Front d'Alliberament de Judea? I, per allò de l'Havana Xica i aquestes coses, construcció urbanística d'aire antillà i neocolonial. O això diuen els entesos. Jo només repeteixo com una cotorra.
Que si la plaça és un marc incomparable. Que si l'estàtua del Ventosa té un duplicat a Matanzas. Que si, ara ve quan ens maten, el paviment té una sanefa tan característica que el Gómez s'ha entretingut fins i tot a supervisar un projecte per extreure'n la fórmula matemática (si no s'ho creuen, ho poden comprovar a l'entrada de la wikipèdia). Sento, però, decebre'ls: potser tindrà fórmula matemàtica, però aquest paviment esplendorós, decimonònic i emblemàtic ... és del darrer terç del segle XX, és a dir gairebé cent anys després de la deconstrucció del convent i la construcció de la plaça. I no només això: la brama popular afirma que és fruit d'una encebada d'algú amb excès de marbre al seu magatzem. Algun dia el Miquel Altadill hauria d'explicar la intrahistòria d'aquell paviment i la seva col·locació; ell, o qualsevol altre.
En resum: seguint la lògica d'El Turuta, hi ha hagut una apropiació simbòlica, una inversió i una creació de records falsejats que es creuen reals. Que el paviment és tan antic com la plaça, l'Ajuntament o el tòtila del Ventosa, per exemple, en seria un. I no és d'estranyar que hagi arrelat aquesta creença perquè gràcies a l'ús quotidià, sembla aparegut com a mínim del segle XII. Una idea que podia semblar brillant en el moment de la gestació i posada a la pràctica, amb el pas dels anys ha estat un desastre. Sí: desastre. Perquè s'ha convertit en un símbol: se'n fan penjolls, arracades o el que sigui del paviment de la plaça. Però ja em perdonaran, els símbols són una mica com els mites: estan molt bé o morts, o darrere d'un vitrall. Si se'ls ha de donar ús diari, malament rai. I la gent rellisca perquè el marbre potser sobrava al magatxem, però d'humitat no anem pas mancats i la combinació és terrorífica; el terra es degrada; apareixen nous esglaons al monument al Ventosa; li despareixen les boles (no al Ventosa, als esglaons) ... Evidentment, cap equip de govern té nassos de fer-hi res. Fins que arriba la senyora Lloveras, a qui se li ha d'agrair la valentia després que el tema s'arrastri des de la modificació del paviment dels carrers Caputxins i sant Sebastià. “Arreglarem la plaça de la Vila”. Visca! “Hi destinarem prop de 120.000 euros!”. Revisca! “Estarà acabada abans de la Fira de Novembre!” Ehem. L'administració té els seus tempos, i el resultat és el que és: les obres acabaran passat Carnaval després d'un inici accidentat i d'interrupcions per “necessitat” (és un pavimentus interruptus).
Segurament, Vostès es preguntaran perquè els explico això. És molt senzill: tot plegat, és a dir el sacramental del paviment des de la idea brillant d'aquell a qui li sobraven peces fins al final de les obres, que està per arribar, és el prototipus del vilanovisme pràctic. Ho té tot: fer passar bou per bèstia grossa, apropiació ciutadana i mitologia local, poques ganes d'encarar un problema, lentitud administrativa i evidentment molt de vinagre. Jo, davant d'això, només em puc preguntar: perquè el paviment de la plaça? O perquè el poeta Cabanyes, de qui ningú ha llegit mai un vers (i és normal ...)? Perquè, posem per cas, ningú recorda Joan Recasens Farré? Va ser Alcalde de Vilanova. Però, esclar, era de la CNT, i el que és pitjor per als VTV: nascut a Cunit. A algú com jo, a qui el lloc de naixement importa tan com la quantitat de pèls a l'aixella, li costa d'entendre l'oblit de figures històriques que s'amaguen sota la catifa. En podríem fer una llista gairebé inabastable: des del mateix Recasens fins a Roser Dolcet, passant per Joan Arans o Magí Marcé. Però aquí, pel que sembla, s'estila més recordar i honorar esclavistes i dir que van anar a Cuba a fer de sabaters. Quantes de les persones que llegiran aquestes ratlles, per exemple, saben que el defensor de Ferrer i Guàrdia, al Consell de Guerra, fou el militar vilanoví Francesc Galceran? O que el defensor de la llei de contractes de conreu davant del tribunal de garanties constitucionals fou el també vilanoví Amadeu Hurtado? Sí, molt de Víctor Balaguer però para de comptar: no passem, no passeu, d'aquí. I per això us entreteniu amb reformar el paviment de la plaça de la Vila quan, probablement, el que hauríeu de fer és rebentar-la de dalt a baix i fer-la nova. Per dos motius: per saber que amaga el subsòl, i perquè -posats a fer- si us han de criticar i vinagrejar, que sigui per haver avançat. No per haver-vos quedat quiets com uns estaquirots. Però ja se sap: fer l'estaquirot és fonamentalment vilanovisme. I també ser un titella. Ai. com sou. Com som.
Comentaris