Reconec que, en un període dels anys seixanta i setanta i sota una dictadura feixista, el "Som un sol poble" tenia una clara funció social i política amb la qual coincideixo. Funció doble: evitar l'estigmatització social, la creació de comunitats enfrontades per motius de llengua, i agrupar -en conseqüència- sota una única bandera democràtica gent d'orígens diversos. Perquè, en el fons, el tema era -i és- aquest: crear una identitat, tangencialment cultural, que serveixi per garantir la unitat civil i democràtica. La bandera va ser la senyera i els principis, els de l'Assemblea de Catalunya: era l'única bandera possible i eren els principis més compartits. Podríem dir que la primera part de l'estratègia va funcionar, no així la segona. La fractura cultural i lingüística introduïda pel feixisme va curar-se, mica en mica, gràcies a molta gent. Gent d'orígens diversos, castellanoparlants majoritàriament, que van entendre perfectament coses que van haver d'aprendre soles i sols, i que van impulsar el que anys després va venir a anomenar-se la immersió lingüística. Castellanoparlants impulsant l'aprenentatge del català de les seves filles i fills a Gramenet del Besós: aquesta és una de les derrotes fonamentals del feixisme a casa nostra.
El que, passats els anys, no és positiu, és que encara es continui amb el mateix discurset. No pas perquè el marc actual sigui una democràcia on es respectin els drets i les llibertats individuals i col·lectives, sinó perquè l'evolució dels estudis sociològics i antropològics demostren abastament que això de les identitats és un batibull considerable, i molt personal, i que ara vivimen règim de lliure competència, i no pas de monopoli (és un dir: ja m'entenen). És més: els qui a hores d'ara continuen defensant a capa i espasa la idea de "Som un sol poble" difereixen poques vegades, un cop intenten articular el discurs més enllà del mantra patentat, dels etnicistes, supremacistes i demés patuleia d'un cantó i de l'altre. Catalanes i catalans no són un sol poble; de la mateixa manera que no ho som, tampoc, els irlandesos i les irlandeses. Ni els francesos. Ni les amazight.
La identitat és múltiple; de fet, les identitats són múltiples. Com a mínim, unes i trines com la santíssima trinitat. Nascut dublinès, viscut novaiorquès, resident actualment a la capital del Garraf, d'orientació sexual hetero (de moment), de gènere masculí, fill de classe treballadora, exfumador, bebedor compulsiu de Lagavullin, exobrer manual, periodista, suposat autor de teatre, gaèlic-escoltant, anglèsescrivint, francès-xapurrejant ... Tots aquests jos viuen en mi, així en un primer recompte. El fet de parlar i escriure en català fa que comparteixi aquesta identitat amb un fotimer de gent. I? Sóc calidoscòpic, i aquesta faceta de la meva personalitat, de les meves identitats, la puc compartir -posem per cas- amb el senyor Oliu. Que és l'amo del Banco Sabadell, un sàtrapa i propietari de tot un seguit d'identitats amb les quals difícilment m'identifico o comparteixo (a banda -potser- de compartir el mateix gènere). Si fem cas dels "culturalistes", el senyor Oliu i jo formaríem part del mateix poble. Segur? No serà que només compartim un tret identitari, a més funcional, que tampoc determina excessivament la nostra posició respecte a la resta de congèneres i del món? És a dir: el senyor Oliu entendrà, si el llegeix, aquest article; i si no li agradés -que espero que no-, podria fer un comentari al bloguet. Val. D'acord. A partir d'aquí construïm un discurs polític? Sí? Va, no fotin, gent, no fotin.
Hi ha una part de les identitats que és objectivable i una altra part que és plenament subjectiva. Posem per cas: eren un sol poble els col·laboracionistes de Vichy, els nazis francesos, les resistents comunistes i els seguidors de De Gaulle? Si vostès creuen que sí, felicitats: resulta que compartir dos-cents cinquanta tipus de formatge et dóna dret a construir un subjecte polític hegemònic. Al costat de nazis i petáinistes. Pel bé superior que és el formatge, suposo.
Els posaré un exemple més personal: el 1936 el General O'Duffy, exmembre de l'IRA, va organitzar l'Irish Brigade per recolzar Franco. Sí, sí: set-cents irlandesos van agafar les armes i beneïts pel feixisme irlandès, la jerarquia eclesiàstica i part de l'IRA, embarcaren des de Galway per a salvar Espanya del que Franco anomenava las hordas rojas. O'Duffy no era un qualsevol: va ser Chief of Staff de l'IRA, va participar en el tractat angloirlandès al costat de Michael Collins. És a dir, se li havia de suposar una certa sensibilitat pels drets dels pobles. Però, tant a ell com als seus seguidors, van abandonar l'esperit de James Connolly i l'ICA per anar a Espanya per "solidaritat catòlica" (ho han llegit bé, no els enganyo). I fins i tot, diu la llegenda, que van a estar a punt de constituir una unitat d'èlit (em costa escriure això sense riure) per anar al front rus per lluitar contra la URSS. A l'altra banda, més gent va anar a Espanya: gent que després del tractat angloirlandès, la mort de Michael Collins i l'establiment de l'estat lliure de fireta, de classe i menjaciris a Irlanda (vegin vostès The wind that shake the barley o Jimmy's Hall), van anar a petar a organitzacions com el Republican Congress o d'altres, van integrar-se en la Connolly Column del Lincoln Batallion. Numèricament foren menys que els catòlics d'O'Duffy (aproximadament uns dos-cents). Però el que és més important: hi havia no només "catòlics" de l'estat lliure del Sud, sinó "protestants" dels Sis Comtats. Socialistes, comunistes i anarquistes. I simples demòcrates. Tots junts, sota l'efígie de Connolly (líder sindical a banda de patriota irlandès) i integrats en la Brigada nordamericana (a cap d'ells se'ls va ocórrer integrar-se en la britànica).
Doncs bé: O'Duffy i Frank Ryan no formaven "un sol poble". I no té res a veure amb la llengua, ni amb la "nacionalitat", ni amb la seva preferència per l'abstinència o el whiskey. A Irlanda no hi ha hagut mai un sol poble. I no perquè hi hagi catòlics, protestants i dissenters; parlants de gaèlic o monolingües en anglès; descendents de la plantation de Cromwell o pèl roges al barri de Libertines. A Irlanda hi ha hagut, sempre, identitats múltiples que s'han anat movent a redós dels projectes polítics com es mouen les onades sota la llum de la lluna a tocar de les Illes Aran. I a Catalunya, els agradarà més o menys, però passa el mateix. D'això potser, i només potser, se'n salva alguna tribu més o menys perduda enmig de l'Amazones (i em sembla que Pierre Clastres tampoc hi estaria d'acord, amb aquesta afirmació). Per tant, facin-se un favor: deixin el pop·le. Dexin els Messies que han de guiar el pop·le atravessant el Sinaí durant quaranta anys, o divuit mesos, i centrin-se en el que interessa. El projecte. La democràcia de base. L'organització. El sindicat. El partit. Donar la cara perquè te la trenquin, si fa falta, per aquella companya que potser no parla ni català ni espanyol, però cobra una misèria subcontractada per una empresa que aprofita el fet que ha de renovar el NIE cada dos per tres. Deixin-se d'hòsties organicistes i del supremacisme encobert.
PD. Si els ha de servir de consol, actualment, a Irlanda gran part de la població venera la memòria dels integrants de la Connolly Column. Segurament sigui gràcies a la cançó de Christy Moore i aquests versos que resumeixen, perfectament, el que maldestrament els he intentat explicar.
Bob Hilliard was a Church of Ireland pastor
Form Killarney across the Pyrenees he came
From Derry came a brave young Christian Brother
And side by side they fought and died in Spain.
Comentaris