Una de les sorts d'estar amb un peu aquí i un altre allà (sigui l'aquí la vida o Vilanova, sigui l'allà la mort o Dublin ... o a la inversa), és que tinc mòbil però només el faig servir per trucar, i rebre trucades. De la feineta de merda per la qual cotitzo a la Seguridad Social; de les feinetes d'encara més merda per les quals cotitzo al sindicat; i dels amics (aquestes, evidentment, són les que em fan més il·lusió). No tinc Whatsap, ni Telegram, ni Signal. Per no tenir, no tinc ni el correu electrònic instal·lat al mòbil. Només el compte de Twitter, per tenir lectura breu i directa quan vaig al lavabo. Sóc pràctic: és millor que anar a cagar amb llibres, i provoca menys hemorroides.
Pel que em diuen els coneguts, si tingués whatsapp estaria a un pas de penjar-me de qualsevol plataner de la rambla. L'altra dia vaig estar fent un vermutet amb una amiga; no diré quina ni on, que després l'Emma se m'enfada i tinc problemes. El tema és que mentre xerràvem del seu darrer viatge a Sicília i aprofitàvem per parlar de Salvatore Quasimodo o el darrer libre de Lampedusa editat per Acantilado, el seu mòbil no parava de dringar. Un no parar, escoltin. En un moment determinat, cansat ja de tan de sorollet, li vaig preguntar si hi havia algun problema. “No, els grups del procés, que no paren”. Literalment: no m'ho invento. Va tenir el detall d'explicar-m'ho. Resulta que després de l'1-O, del 3-O i del 8-N, es van crear grups de whatsapp de gent que va participar en la defensa dels col·lègits electorals, les mobilitzacions i tal. I es veu que, d'un temps ençà, s'han convertit en una mena de font de rumors entranyable (entranyable ve d'entranya). Em va ensenyar un dels darrers missatges rebuts:
“Están asaltando a domicilio con supuesta Orden Judicial reconociendo tu número de DNI . Tocan a tu puerta, el timbre del portero automatico de una casa/apartamento y al que contesta le preguntan:
- ¿Usted es Fulano de Tal con D.N.I. o Cédula de Identidad nº.** y vota en tal sitio?... Venimos a entregar una citación judicial.
En lugar de abrirles, se debe actuar rápidamente y responder:
-Muy Bien, en este momento estoy marcando por teléfono a la Policía para comprobarlo. Enseguida debés llamar a la policia de tu zona o al 911. ¡Hay que difundirlo! SEGURAMENTE UTILIZAN LOS PADRONES ELECTORALES PARA CONOCER LOS DNI.
¡¡¡Alertá a parientes y amigos!!! Por favor, PASALO A TUS CONTACTOS”
Vaig fregar-me els ulls. “Tots són per l'estil. I alguns són directament merda rebotada de sectors hooligans dels partits”. Vaig continuar fregant-me els ulls mentre entraven missatges, amb emoticones d'aquestes curioses. No vaig entendre com algú, amb dos dits de seny, podia rebotar un missatge amb evident ortografia argentina i on constava, com a número de la policia, un 911, que com indica la wikipèdia, “es usado por varios países como Argentina, Canadá, Costa Rica, Honduras, Ecuador, Estados Unidos, Panamá, Paraguay, Perú, Puerto Rico, República Dominicana, Uruguay, Venezuela y a partir de 2017, México”. No es contrasta: es rebota i santes pasqües. I la gent, si hem de fer cas de les emoticones, s'ho creu i en conseqüència entenc que ho torna a passar al grup de cosins. O de la feina. O del que sigui. Alegria. Disbauxa. Si passa això amb una cosa tan evident, que no ha de passar amb la rumorologia interessada generada per gent que cobra per produir-la industrialment ...
Enmig dels “OK”, “Ho reenvio”, i d'altres variants, arriba un altre missatge sobre com respondre de manera racional a l'espanyoldemòcrata que diu que els independentistes el que han de fer és comprar una illa i anar-hi tots a viure perquè CataluñaesEspañayblablabla i vosotrosmarchaosperolatierraesnuestrayetcetcetc. I llavors la gent comença a respondre que si el dret a l'autodeterminació, que no pensen marxar, que si la ONU i un llarg etcètera. Com si qui hagués enviat el missatge no donés un argumentari (pobre, però argumentari al cap i a la fi) davant d'una interpel·lació dialèctica (per definir d'alguna manera l'atzagaiada de l'espanyoldemòcrata imaginari. Bé, no tan imaginari: la meva amiga em va comentar que, al seu perfil de Facebook -una altra cosa que no tinc, i me n'alegro-, algun suposat “amic” li havia deixat anar).
Doncs no, escoltin: aquí haig de donar la raó a l'espanyoldemòcrata. Fotem el camp. Però no a una illa. Ni nord enllà (parin ja amb la conya de l'Orelletes! Llegeixin la seva versió d'Antígona, carai!). Els donaré una pista: agafin el llistat de províncies de l'Estat i vagin corrents a la darrera de totes. Zamora. Limita amb Portugal i Galícia (que és com dir el mateix, de fet); al nord amb Lleó, antic Regne (molt antic, però escoltin: li dóna una pàtina especial) i a l'est, amb el Dimoni (és a dir, Valladolid). La seva bandera tradicional és preciosa: completament vermella, a franges, amb la superior de color verd; els més “zamoranos”, a més, la llueixen com els penon medievals (és a dir, esfilagarsada ... No em diran que no és poètic: recorda moltes estelades dels balcons de Catalunya!). Disposen de la denominació d'origen Toro, de mantes famoses i d'una economia depauperada i colonial fonamentada en Iberdrola i l'explotació dels salts hidràulics, i el turisme de Setmana Santa. Un drama rural amb deu mil sis-cents quilòmetres de superfície, importants colònies de llop (i lloba!) ibèric i, el que és més important, no arriben a cent vuitanta mil habitants. Potser no entendran perquè els dic això. És molt fàcil d'entendre. El 1960 Zamora-província disposava de més de tres-cents mil habitants; seixanta anys de “desarrollisme” han suposat una catàstrofe econòmica i demogràfica que evidentment, ni el PSOE ni el PP han estat capaços de revertir (mes aviat l'han agreujat per interessos propis). El model de tots dos és un centre absorbint. D'on pot, empreses; d'on pot, bancs; d'on pot, seus fictícies; i d'on no pot, demografia. Mà d'obra. Humanes i humans.
Amb tot, Zamora-província compta amb tres diputats al Congreso i quatre senadors; un subdelegat del Gobierno; un delegat en cap de la Junta de Castilla y León; 16 caps delegats de les setze respectives conselleries; i vint-i-cinc diputats provincials. Ja em direu sinó és fàcil de conquerir, això. De quina quantitat de catalanes i catalans estaríem parlant per liar-la parda? És a dir, si els sobiranista som dos milions i una mica més ... Només que un 8% estigués disposat a passar una mica de fred, passar del Penedès al Toro i fotre's embotits de qualitat, es podria capgirar de manera important la situació de la província. Els preus de l'habitatge són més que assequibles si els comparem amb Vilanova mateix i, tenint en compte les noves tecnologies, molts dels voluntaris podrien treballar tranquilament des de Casaseca de las Chanas com aquell qui ho fa des de casa; que una setmana al mes cal desplaçar-se a Barcelona, posem per cas? Hi ha avions, i combinació ràpida a través de Madrid. Anar i tornar per, posem, cent-cent vint euros Em direu que no trobaríem dos-cents mil catalanes i catalans disposats a aplicar el sagrat principi de carretera i manta (i en aquest cas, mai millor dit)? Per si hi hagués alguna mena de dubte, per si hi ha algun esperit que considera que la idea que els plantejo és una bogeria, els faré dos apunts històrics. Que a Vostès els agraden, aquestes collonades.
“Del cagar ningú s'escapa”. A finals del segle XI, en una d'aquelles clàssiques batusses entre germans que es reparteixen regnes, Sancho atacà Urraca (tots dos fills del rei Fernando I), amb la intenció de conquerir Zamora. El setge va durar mesos. I de sobte aparegué un gallec, un tal Bellido Dolfos, que va convèncer el rei Sancho que l'acompanyés a un lloc secret des d'on li enseyaria com entrar a la ciutat i acabar amb el setge. En un moment determinat, i mentre no arribaven a l'imaginari lloc, el rei va tenir una necessitat urgent. Fisiològica. Li demanà a Bellido que li aguantés la llança, i s'ajupí per fecundar la terra amb la seva femta. Bellido se'l va quedar mirant, es va quedar mirant la llança ... i el va empalar. No és broma. A Zamora es recorda el lloc, i té un nom poètic: el Portillo de la Traición (dónde mataron a un rey por cagón, afegiria jo)!
1970: els hòbbits àcrates. A París, la Comuna Antinacionalista Zamorana publica el seu manifest fundacional (n'han fet tres en cinquanta anys, tampoc treballen gaire). El seu primer punt, i cito textualment, diu: “Se declara fundada por el presente manifiesto la Comuna Antinacionalista Zamorana (CAZ), que proclama como su función esencial combatir de hecho y de palabra (y tanto mejor si los hechos y las palabras tienden a confundirse) por la desaparición del Estado Español y del Estado en general (entidades ambas suficientemente definidas en su realidad abstracta y administrativa) y por la liberación de la ciudad y comarca de Zamora…”. Em diran que no és maco? Em diran que no els desperta una tendresa solidària infinita que en aquest manifest es consideri que el govern de la CAZ ha de tenir dues característiques: “1. Tener el menos poder posible, dificultado en todo. 2 Estar compuesta por personas jóvenes e inexpertas y durar lo menos posible”? Em diran que no els venen ganes d'anar a viure a Zamora, treballar-hi, fotre una papereta dins d'un sobre i rebentar el govern autonòmic i, potser, l'estatal? Obrir un altre front? Total, aquí sense cent cinquanta mil potser els qui quedin s'espavilen i encaren ja la darrera temporada del procés ...
Zamora. Encara que tardem més d'una hora. Un lloc on maten un rei mentre caga i no defineixen les fronteres, per mandra. És el paradís. Sincerament. Deixeu de banda tanta obsessió de la catalanor amb el nord enllà, l'Empordanet i l'Holanda de la Mediterrània: obrim un nou front a una hora de Madrid i a tocar de Portugal. I un cop conseguida Zamora, ataquem Valladolid i destrossem-la fins als fonaments.
Comentaris