Senyores, senyors: necessito urgentment un mapa del tresor. Sincerament. No cal que sigui el de l'Stevenson. Però, si més no, que sigui en format pergamí i manejable. No cal que sigui gaire comprensible: amb poc ja faig i tinc molta imaginació, en segons quin cas. No entenc gaire res de l'actual “estat del procés”, precisament perquè em sembla que ho entenc tot massa. Entenc perfectament, com suposo que qualsevol que conegui la meva biografia, que la primera obligació d'un pres és fugar-se i la segona, enganyar el jutge. Tot amb un únic objectiu: fer tots els possibles per abandonar la seva situació. Recordo que durant molts anys el Reglament Penitenciari de Mèxic tenia, en el seu primer punt sobre els drets dels presos, el dret inalienable a la fuga. Doncs això: per alliberar-te del jou que és la privació de la llibertat, tota estratègia em sembla correcta. Legítima. Per part dels qui són a presó i per part dels qui tenen l'espasa de Damocles sobre (qui diu Damocles, diu Llanera).
Però. Sempre hi ha un però. No entenc la tàctica, o estratègia o el que sigui, dels dos partits que conformen el gruix del sobiranisme en les eleccions del 21D i a posteriori.
Eleccions. Junqueras a la presó, Puigdemont a l'exili. Assumeixen, en el cas d'ERC, Mundó i Forcadell una mena de cap de cartell acompanyant Marta Rovira (sosa, sosa, sosaaaaaaaa) i Rufián (pesaet com ell solet). Bé: l'un renuncia per motius personals (com he dit, està en el seu dret d'articular la seva defensa com li roti), i l'altra renuncia a presidir el Parlament. Els convergentots, en la versió nominal que tinguin ara: Puigdemont a Bèlgica, Sànchez a la presó ... Neus Lloveras, afirmant que pel que fos si les renúncies a les actes de diputat li arriben a ella també hi renunciarà. Ja no entro en el fet que el partit sembla que el dirigeixin la santíssima trinitat inversa: Bonvehí, un bocamoll de consideració; Pascal, un desastre organitzatiu; i Artadi, la voz de Mas Collell. Entenc que un ha d'articular la seva defensa davant d'acusacions surreals de la millor manera possible i sobre les decisions de Mundó, Forcadell o Lloveras, res a dir. El que sí que vull és que algú em serveixi en safata de plata el cap de les persones que van aprovar les llistes electorals, siguin cinc o siguin cinquanta, sigui un comitè de savis o sigui un consell nacional. Perquè em sembla que encara no han entès de què va la cosa.
Els ho explicaré senzillet. More geometrico, que diria en Rubert de Ventós. L'1-O es va obrir un enfrontament directe amb l'estat. L'estat és l'estat: no són germanetes de la caritat. De fet, són més aviat uns capellans de la baixa edat mitjana que cobren el delme, t'excomuniquen, et cremen per bruixa i quan et descuides d'empalen analment. L'estat és poder: de fotre't multes fins a cruixir-te, de fer servir les clavagueres per destapar aquella vegada que vas robar en un supermercat quan tenies quinze anys, de cardar-te a la presó amb un delicte fet a mida, de repartir estopa, de tenir informes policials on s'afirma que si repartien estopa fou perquè es defensaren d'agressions, d'aplicar el 155 i liquidar l'autonomia, d'aplicar el 155 i deixar pendents pagaments necessaris per a la Mesa del Tercer Sector amb el que això suposa, de reclamar l'IVA cultural a TV3 i condonar-lo a TVE ... L'estat és un monstre. Un pop. Des de l'1-O els qui no ho tenien clar ja no poden dir que no ho saben.
I va aquest estat, convoca unes eleccions manu 155 ... i els partits conformen unes llistes electorals com aquell qui va cantant deu pometes té el pomer. Vas a jugar contra el Sevilla dels noranta (Diego, Martagón, Pablo Alfaro ... trencacames a consciència) i col·loques una davantera i un centre del camp integrat per gent amb síndrome d'óssos de vidre. I llavors et despenges amb això de “la segona i la tercera línies ocuparan els llocs vacants blablabla”. Mirin, no. NO. NO, collons.
A Irlanda tenim molts mites. En tenim un de molt paradoxal, que a mi particularment em desperta allò que en espanyol se'n diu “sentimientos encontrados”. Michael Collins. El senyor Collins, en plena guerra amb l'Imperi Britànic a finals de la segona dècada del segle XX, va haver d'afrontar la baixada de policies de Belfast i Londres amb l'únic objectiu de desmantellar la brigada d'intel·ligència i contrainformació de l'IRA (sí, ja sé que allò era una guerra i que hi ha exemples que es poden malinterpretar: se me'n refot). Cansat de l'efectivat de la G Division i de la Cairo Gang, Collins ordenà -que per alguna cosa era Ministre de Finances del Govern Provisional i membre de la plana major de l'IRA- que es creés una unitat dedicada a anorrear la contraintel·ligència britànica. By any means possible (amb el que això vol dir, a Irlanda, i en situació de guerra). El resultat fou the Squad o, com també se'ls anomenà, els Dotze Apòstols: Mick McDonnell, Tom Keogh, Jimmy Slattery, Paddy Daly, Joe Leonard, Ben Barrett, Vincent Byrne, Sean Doyle, Paddy Griffin, Eddie Byrne, Mick Reilly i Jimmy Conroy. Tots ells disposats a evitar el treball dels serveis secrets a Irlanda en la lluita contra el govern legítim de la República. Collins, en formar el grup, li digué al seu lloctinent: “Vull dotze homes. Joves. Vigorosos. Solters. Sense fills. Sense càrregues. Sense màcula. Amb iniciativa si fa falta. I que estiguin disposats a tot. I tot vol dir tot”. També els volia abstemis i si podia ser no fumadors: no vulguin saber el problema que va tenir per trobar dotze abstemis, a Irlanda.
Bé, el novembre de 2017, els qui van fer les llistes electorals no van tenir en compte la situació. Evidentment, Catalunya no és Irlanda. Evidentment, Collins és una figura irrepetible que com a molt s'assembla a Macià. Evidentment, Eamonn de Valera no és Puigdemont (tot i que tots dos repapiegen força). Evidentment, una guerra d'alliberament el 1919 contra un Imperi no és el mateix que un procés popular contra una monarquia el 2017. Però sí que hi ha una cosa en comú, que és el monstre; és a dir, l'estat. El que ens explica el cas de Collins i dels Dotze Apòstols és que davant d'una situació, d'una agressió, cal ser capaços de donar una resposta que no afebleixi més, que serveixi per conjurar i per unificar el moviment. Que a la contraintel·ligència armada i a les tortures se l'ha de respondre en la justa mesura; i que al 155 i a la merda que se'n deriva, també. I la justa mesura, en aquest cas, vol dir una cosa tan senzilla com no tenir a les llistes electorals electes amb hipoteques. Hipoteques familiars. Hipoteques de béns immobles. Hipoteques de cadàvers a l'armari. El novembre de 2017, mentre alguns feien les llistes i engiponaven lemes com “Treure'ls de la presó amb el vot” (what the fuck!), el que calia era trobar 135 voluntàries que sabessin que podien acabar a Estremera, Soto del Real o amb tots els béns embargats. I no es va optar per això, sinó per una altra cosa. Que jo puc arribar a entendre ... si algú té el detall d'assumir-la públicament. Sinó, amb tots els respectes, aquí continuareu tenint un soldat que lluitarà per l'assoliment de la República (de les dues: la irlandesa i la catalana) i la conquesta dels mitjans de producció. Però com un franctirador: aunque este todo perdido, siempre queda molestar.
Comentaris