Deia el frare franciscà Guillem d'Occam, que en igualtat de condicions, l'explicació més senzilla és la correcta. Aquesta obvietat és un dels fonaments de la filosofia, secció medieval i escolàstica, i s'anomena lex parsimoniae. És a dir, la llei de la parsimònia. Com he dit, el d'Occam era frare franciscà: ja se sap, Germà Sol, Germà Lluna y Dios en la de todos. Són una gent que gràcies a les pintures de Giotto em cauen bé, tot i la fama de Can Sandàlia en aquest llogarret vostre (que no us ha arribat la fama de Can Sandàlia? Ja en parlarem un altre dia, si estem d'humor). En Chesterton en va escriure un llibret sobre tots dos, simplement magnífic.
La regla de la pobresa franciscana convertida en filosofia. Els ho recomano. Sincerament. Ajuda molt a viure. Això, i viure com un pensa per no acabar pensant com un viu. Els ho dic amb l'experiència d'haver mort, de compartir pis amb sis elements curiosos i amb una clara estima pel whiskey que m'ha provocat algun incident hepàtic. Senzillesa. Claredat. Ai, qui les pogués tenir sempre com a companyes, com a l'Emma ...
El tema és que, com es poden imaginar, no tinc carnet de conduir. No per problemes amb la psicomotricitat, que també, sinó pel nivell d'alcohol en sang natural d'un servidor: sempre donaria positiu en els controls. En conseqüència, un s'ha d'adaptar. Sense traumes. I d'aquesta manera, en el seu moment, vam comprar entre els set una Volkswagen Wesfàlia, atrotinada, que en Roger va arreglar. Ens va sortir més cara la salsa que els cargols, tot i que els cargols en aquest cas no van superar els 3.000€ (imaginin-se el nivell d'atrotinamenta del vehicle ...). El tema és que, quan hem de fer recorregut no reconeguts per la merda de servei de transport públic d'aquest país, agafem el trastu (jo l'anomeno així, carinyosament). L'altra dia, amb l'Emma, que és amb qui faig els meus viatgets, ens vam acostar a Puigcerdà a comprar guixes, i a passar aquesta frontera de tiquismiquis per firar-nos foie occità del bo. En tornar, era diumenge i tard, i vam aparcar al centre. Com que, seguint la tradició del país, el centre és blau, doncs va tocar pagar. Ens vam dirigir cap a la maquinota per treure el tiquet que ens permetés dormir fins les deu de l'endemà dilluns sense preocupar-nos del cotxe. Primera notícia: la maquinota més propera no rutllava, i vam haver-ne de buscar una altra. Camina. Segona notícia: quan trobem una maquinota que rutlla, ens obliga a introduir la matrícula. Ai déu, torna enrere i apunta-te-la: que jo les neurones les faig servir per coses de profit, i l'Emma no és gaire de números. Tercera notícia: introdueix, paga l'impost revolucionari i vés a casa feliç pel foie i les guixes i pensant. Sí, pensant.
Tinc la sensació que les zones blaves (i verdes, i roses, i morades) van nèixer amb un objectiu sa. Senzill. Afavorir la rotació de vehicles. Evitar que els cotxes s'estiguin setmanes al mateix lloc, acumulant pols i arribant a convertir la via pública en una mena de concessionari a l'aire lliure sense pagar els corresponents tributs municipals i estatals. Però un cop es va fer gran, la zona blava va servir per compensar la pèrdua d'ingressos municipals derivada de l'eliminació de l'IAE de les finances municipals, per obra i gràcia del bigotis de l'Aznar. És la teoria dels èmbols: les despeses són les mateixes -> els ingressos disminueixen -> anem a buscar nous ingressos un cop aplicades totes les retallades possibles. No dic que no s'hagin de pagar impostos, compte, que els conec. Dic que no s'han de compensar maldestrement.
Vivim en un país que si es produís una baixada generalitzada de l'IBI, les bicicletes o els propietaris d'animals de companyia veurien nèixer una taxa. No per creació d'aparcaments de bicicletes, serveis de pipican o repartiment de bosses per als excrements (recorden quan l'Ajuntament les lliurava gratuïtament?). Sinó per compensar les pèrdues de la desaparició d'ingressos. I així anar fent,
Els impostos tenen un objectiu senzill. Per això el creixement desaforat de l'IVA, la monetarització de l'espai públic o les noves taxes, no són senzilles. Però són clares: d'algun lloc hem de treure la pasta, o'brother! Des de la humilitat de la meva economia domèstica, sense poder per imposar taxes ni sancions a ningú, no acabo d'entendre el sistema. No per poc clar, sinó per massa. La navalla d'Occam té aquestes coses. Perquè una cosa és que un bar posi una terrassa a l'espai comú (sí, comú: aquell que escombraven les padrines), i l'altra que des del departament municipal de torn es facin càlculs d'ingressos sense tenir en compte que l'espai públic és de tots i no pot estar monopolitzat per les terrasses de bars. Com allò d'abaixar la brossa industrial i apujar la brossa domiciliària, perquè el muntant final sigui el mateix. Ni per les terrasses, ni pels vehicles (rotin o no), ni diferenciar entre els beneficis a un particular i a una gran empresa (o no tan gran). Però en aquesta batalla entre quadrar la comptabilitat i quadrar els principis, ja sabem tots qui guanya, oi?
PD. La introducció de matrícula ens prohibeix, a més, un dels actes de solidaritat de classe més macus: lliurar un tiquet no consumit al següent vehicle que aparca: "Té, el tinc fins les vuit". O alegar una multa quan dos amics aparquen junts i només paga un. Aquesta tendència de la llei de controlar tan les petites coses i deixar màniga ampla a l'evasió fiscal també és política. De la grossa. Que ho sàpiguen.
