Qualsevol política que no fem nosaltres, serà feta contra nosaltres. Aquest aforisme, del gran Joan Fuster, és una de les poques veritats que existeixen en l'Univers. És més: qualsevol definició que no fem nosaltres, serà feta contra nosaltres.
El catarisme, com potser algunes de les amables lectores d'aquest bloguet sabran, fou un moviment religiós, i per tant social, que va remoure Occitània durant els segles XII i XIII. No entrarem al detall: direm només que si algun d'aquells bons homes, o bones dones, aixequessin el cap i veiessin, posem per cas, que hi ha un vi anomenat Càtar, tornarien a dinyar-la. Perquè, precisament, gaire amants del vi no eren; de fet, eren una mena de vegans de l'època, que creien en un dualisme molt estès entre les heretgies de l'època i per als qual el món espiritual era superior al material, que rebutjaven. Rebutjaven i odiaven, per exemple, la creu; i si aneu a Google i poseu catarisme veureu que la gent parla de la “creu càtara”; evidentment és una bajanada. L'anomenada “creu càtara” no és sinó la creu dels senyors de Tolosa; un bon home, o bona dona, rebutjaria de pla una creu, fos la de Tolosa o la de Calatayud amb la Dolores. De fet, els pobres càtars pateixen en les seves pròpies carns la lògica exposada en el primer paràgraf d'aquesta collonada de divendres: tota política fou feta contra ells, i la mateixa definició del moviment la van fer els seus enemics.
M'explico: segons la brama, càtar ve del grec khataros, que vol dir pur. Molt macu: queda com de novel·leta del segle XIX, oi? Doncs no, filletes i fillets: l'etimologia de la paraula no ve pas del grec (qui parlava o usava el grec, a Occitània, Roma o Barcelona, el segle XII?), sinó d'Alemanya (i en això, no feu cas de la viquipèdia, perquè barreja totes les teories possibles i a sobre les exposa malament). El 1163, a Renània, el clàssic canonge vaticanista va començar a predicar contra les heretgies, i prenent una parauleta del catàleg de sant Agustí (cati), els definí com a ketter (en llengua d'oil, catiers). I què vol dir? “Adoradors del diable en forma de gat”. Per obra i gràcia del senyor Eckbert von Schönau, tota la dissidència religiosa va passar a ser “càtara”. I les bones dones, i els bons homes, que així s'autodefinien, van passar a ser adoradors del diable en forma de gat i les generacions posteriors d'europeus així ho hem assumit. Primera gran victòria del vaticanisme. La segona, evidentment, fou l'extermini cultural i físic de la dissidència occitana; vençuts, cremats, exterminats i arrabassats de la seva terra, els “càtars” ja no van tenir ni el dret bàsic de lluitar per una cosa molt senzilla: el dret a autoanomenar-se com els plagués. Un menjasalsitxes de Renània, una tropa de tarats a sou del Papat, uns senyors occitans bastant cagadubtes i un rei català putero van decidir per ells. La resta, com deia el savi, música.
Per això és en certa manera divertit l'experiment sociològic i mediàtic aquest de Tabàrnia. Perquè els seus autors intel·lectuals es fan la política i la definició contra ells mateixos. No entraré en la broma fàcil del fet que, posats a triar un nom, podien haver triat alguna cosa que no tingués ressonàncies a taverna i a Nàrnia; ells sabran perquè han optat per una tria fonètica des del meu punt de vista completament desafortunada. Tampoc m'entretindré amb l'origen: i què, que qui hi hagi al darrere de tot plegat sigui un carlí repatani? Renegarien del catalanisme tots els de la Catalunya botiguera de tortell de nata el diumenge si descobrissin que la lletra d'Els Segadors la va fer un anarquista, don Emili Guanyavents? Oi que no? Doncs no fem arguments relativament ad hominem, que no serveix de gaire. Anem a la part interessant, al magre, i deixem el greix per als farts. El que és Tabàrnia ho resumeix perfectament una adaptació del cant de guerra emprat pels qui van assaltar la seu de Blanquerna a Madrid, i encara passegen lliures pels carrers tot i la condemna judicial: “A mi nadie me engaña, Tabarnia es España”. Es podran inventar una bandera, una llengua i enfrontre-se'n de la resta del territori, amb suport, evidentment, de matemàtics d'Iniciativa que ara són propers a Catalunya En Comú; podran afirmar que l'independentisme té a veure amb vaques, porcs i tractors; podran adaptar el discurs d'Umberto Bossi com en el seu moment va fer, en el món independentista, un conseller anomenat Huguet (suposadament d'esquerres); podran fer tot el que vulguin. Però Tabàrnia és Espanya. Tabàrnia és la impossibilitat de vèncer territorialment i, per tant, imposar la lògica del divide et impera. És a dir, l'aplicació pràctica i suposadament graciosa de Jordi Canyas bramant allò de “Os vamos a montar un Ulster que os vais a cagar” fa, efectivament, cagar. Però no de por, precisament.
I jo simplement dic: d'acord. Si vam acceptar “pulpo” com animal de companyia a l'Scattergories, no veig perquè no podríem acceptar Tabàrnia com a nació. No veig perquè no podríem acceptar que, en aquesta Tabàrnia de la qual farien bé de definir els límits territorials -a no ser que es vulguin aplicar un orígen semític i aquestes coses que tan els agrada als qui van de l'extrema esquerra a l'extrema dreta sense solució de continuïtat-, existeix el dret a l'autodeterminació i, en conseqüència, existeix el dret de tabarneses i tabernesos -entre els quals sembla que s'hi compta la població de Vilanova i la Geltrú- a exercir-lo en un referèndum. I no m'he begut l'enteniment; el Lagavullin sí, però l'enteniment no.
L'impuls, promulgació i existència de Tabàrnia implica l'assumpció per part del nacionalisme espanyol de la pèrdua de Catalunya. That's it: “quédense los tractores, las vacas y las cabras en su independencia irreal y nosotros nos quedamos con la costa y tal y qual”. És a dir, ja estan negociant de facto, però amb ells mateixos, en una operació digne de psicoanàlisi. Ja sé que hi ha sectors de l'anomenat sobiranisme que llegeixen Tabàrnia i tenen atacs d'al·lèrgia (no passa res: a mi em passa quan veig l'Elsa Artadi ,per exemple, i ho arreglo amb antiestamínics). Però entenguem-nos: sóc irlandès. Ens han dividit tantes vegades (en comtats, ciutats, barris, culturetes d'odi i tarats religiosos), que no acabo d'entendre perquè la República de Catalunya hauria d'acceptar la independència de la Val d'Aran i no la de Tabàrnia. Si el Canyas vol muntar un Ulster per cagar-s'hi, cap mena de problema: a mi sempre m'ha agradat Fermanagh. When we see you coming. Que jo sacrificaria Girona i Vic com a primer pas per a la República, si haguéssim d'enviar un Michael Collins a negociar a Madrid; però si em de sacrificar el Garraf i el Maresme, provisionalment, doncs sacrificats queden. Provisionalment. Perquè total, suposo que el referèndum el voldran pactat, o algo, i necessitaran urnes; podrien comprar les de l'1-O, que les exposen i venen a Sant Miquel de Cuixà. Podrien començar per aquí, sí: comprant unes urnes que serveixin per ajudar a la caixa de resistència de l'independentisme. Seria preciós: la quadratura del cercle.
PD. El fet que faci servir, després d'escriure Fermanagh, dues vegades provisionalment i no oficialment no té res a veure amb l'escissió de l'IRA. O sí. Les antigues militàncies s'arrastren, you know?
Comentaris