Els dimecres són el millor i pitjor de la setmana. Paradoxals. Esmerces tot el matí per treballar acceleradament per tenir la tarda lliure i dedicar les hores als dos o tres casos que portes a mitges amb un altre company, fora del despatx on et paguen una merda per fer de noi dels encàrrecs. Vas haver de batallar perquè el soci majoritari et deixes les tardes de dimecres lliures, però cobrar una merda i ser mitjanament efectiu et permet tenir una certa força de negociació. Dines al Nostrum de darrere l'Hospital de Barcelona i te'n vas cap a l'Hospitalet. Bellvitge. T'espera el David i la seva família. Fa un parell de setmanes que no els veus.
Arribes a Bellvitge. T'adreces a un d'aquells blocs de formigó imponents i habitats per molta gent que la crisi ha tornat impotent. O quasi. Truques a l'interfon. "Brendan", respons. I puges les escales fins al segon pis. El David va intentar oferir-te whiskey la primera vegada que vas anar a veure'l amb tot l'expedient i els maldecaps de negociar una dació en pagament amb lloguer social. Va aprendre que el whiskey el portes tu en una petaqueta, perquè tens les teves manies, i que prefereixes te. Va comprar un paquet de Tetley's i les converses comencen sempre a la cuina, amb el fogó fent bullir l'aigua. No et treuràs l'abric fins que no puguis veure't el te: la família forma part d'allò que ara s'anomena pobresa energètica i tot i que hi ha dos radiadors d'oli, no es poden permetre encendre'ls perquè l'assistent social els ho té quasi prohibit.
"Ho tenim bé, David. Aquesta setmana sabrem alguna cosa. La setmana que ve amb una mica de sort signem i ja estarà". "No sé ofenda, Brendan, la última vez me dijo lo mismo". Amb la confiança que dóna el fet de compartir intimitats, agafes la cassoleta i llences l'aigua dins de la tassa sense esperar que ho faci ell. Remenes una mica. "Sí, però aquesta vegada ho tinc confirmat al 100%. Tinc un amic que treballa al banc i ha emprenyat els de la sucursal. El director ho té sobre la taula. I li vaig fer una trucada". "Esperemos, Brendan, esperemos". Xerreu de tot i de res. Li preguntes pel Miguel, son fill. "Ha ido al chatarrero. Ha estado trabajando tres días vaciando el almacén del padre de un amigo. Maderas y chatarra a punta pala. Tres toneladas y pico de hierro y cables. Se han sacado sus buenos quinientos euros, que restada la furgoneta ya nos da más que la paga de mierda". En David fa deu anys que està a l'atur i que viu amb el seu fill Miguel. La filla va casar-se i va emigrar a Extremadura, des d'on els envia de tant en tant embotit o quatre duros mal comptats. Ella també les passa putes per viure. Per malviure. Per sobreviure. Però com el seu pare, i com la seva mare, que va morir pocs dies després de la primera citació judicial, són l'encarnació de la dignitat. Mai una mala paraula. Mai pessimisme. Endavant. A galopar.
Mentre us expliqueu quatre coses, arriba en Miguel. Et saluda i t'abraça. Aquest noi és un tros de pa. "Com va, Miguel?". "Bé, una feineta amb un magatzem ens ajudarà a tirar endavant una temporada. A més, sembla que en tenim un parell més. Demà ho sabré. I vostè?". Quan et tracta de vostè et cauen els pebrots a terra. Sempre. És aquella educació, o urbanitat, o el que sigui, que s'ha perdut. Com el "Bon dia" quan entres a qualsevol lloc. "Anem fent. Enfeinats, però anem fent". "Els que en tenen, perquè en tenen; els que no en tenen, perquè no en tenen. Mal repartit el món i les sensacions, carall. Papá, en un rato bajo a comprar al súper. Necesitamos algo?". "Compra miel para Brendan. Que esta cosa que bebe a palo seco no puede ser buena. Y papel higiénico, que acabaremos limpiándonos el culo con periódicos viejos". Riem.
Són les vuit i has de tornar a casa. T'acomiades. T'abraces al David i li dius "La semana que viene. For sure". "Que sí, pero no me hables en inglés ni en castellano. Que uno no lo entiendo y quiero oirte hablar en catalán, irlandés!". Rieu un altre cop. En una casa sense mel per al te i amb uns radiadors aturats, amb sis graus al carrer, perquè la factura de la llum l'assistent social la considera excessiva. El mateix assistent social que els va estar a punt d'impedir de contractar SomEnergia i al qual has denunciat a l'Ajuntament de l'Hospitalet, tot i que saps que no servirà de gaire res.
Esperes a Bellvitge l'arribada del tren. Una bona estona. Et fumes un cigarret i saludes la noia que està asseguda al banc, hipnotitzada per la pantalla del mòbil. No respon. No fos cas que el contacte humà li xafes un missatge de whatsapp importantíssim. Els trens no s'aturen a Bellvitge perquè la classe obrera de coll blanc amb aspiracions a classe mitjana no s'espanti de la pobresa que els espera. Quan pugues al tren, poses en mòbil en mode avió, et treus els auriculars de la butxaca i decideixes escoltar Christy Moore. T'asseus en un d'aquells cubicles per a sis persones on amb prou feines n'hi caben tres. Estàs envoltat de l'estampa de la modernitat: quatre persones encegades per les pantalles d'aparells electrònics. Tanques els ulls i et trasllades mentalment a la teva Irlanda ...
Un soroll imperceptible se't cola entre cançó i cançó. Veus un jove amb un barret de flors, nas de pallasso i una bossa de mà. Va repartint petites bosses de caramels i xiclets als seients buits, deixant-hi un paper. 0,23 céntimos. Gracias. Mentre el veus d'esquena repartint als seients de més endavant penses que podria ser el Miguel. O el David. O qualsevol altra persona que aquesta puta crisi ha deixat als marges del que el gruix de la societat considera vida confortable. Mires el paquetet. Un xiclet de menta i dos respirols. Et poses la mà a la butxaca. Només et queden cinquanta cèntims. Els deixes sobre el paperet.
Quan el pallasso torna, treu un altre paquetet, idèntic, i et dóna les gràcies. Els hi dones tu a ell. Una petita lluïsor (cansament?) li atravessa els ulls. I tornes a mirar-li l'esquena, que s'arqueja per l'edat, mentre s'allunya cap a l'altre vagó. Llavors et fixes en Ell. Està dos cubicles més enllà. Cap ajagut, calvície que ha deixat de ser incipient per ser galopant, tot i que és evident que no arriba a la quarantena. Jersey de coll alt, gastant; mig estirat sobre papers, escrivint, i amb més papers al seient de davant. No pots resistir la temptació. Coincidint amb la parada de Castelldefels fas veure que baixes del tren i hi tornes a pujar per l'altra entrada del vagó. T'asseus al cubicle de quatre del Seu costat.
Pantalons de pana gastats. Sabates d'hivern, que evidentment han passat per un sabater per posar soles noves recentment. Llapis a la mà, bolígraf a l'orella, llibre davant. Fotocòpies sota. Llibreta feta de retalls a les mans. Escriu compulsivament, com si no hi hagués demà. Aixeques la vista i mires la totalitat del vagó: tothom està enganxant a la pantalleta. Tothom menys tu i Ell. Ell continua escrivint. De sobte s'atura i aixeca la vista. Les vostres mirades es creuen. No ho tenies previst, no ho contemplaves ni com a possibilitat. Ell riu i fa un moviment de cap: sembla que estigui acostumat a què de tant en tant algú s'hi fixi. Torna a submergir-se en una escriptura gairebé mecànica, amb alguns atacs que et recorden allò del mètode surrealista. Sitges. Continua escrivint. Ni s'adona de la parada i la pujada i baixada de gent. Queden quatre persones al vagó i en sis minuts no en quedarà cap, perquè el tren morirà a Vilanova per tornar a renèixer en el sentit invers. Et treus els auriculars, atures la música (sempre ho fas al revés) i connectes el mòbil. Arriba un SMS de cinc trucades perdudes. No identifiques el número. Reculls la bossa i baixes cap a la plataforma, esperant que Ell et segueixi.
El comboi s'atura a la via dels morts i ressuscitats. Notes un alè darrere. És Ell. segur. Caminaràs poc a poc perquè t'avanci i poder-lo mirar mentre es dirigeix a la sortida. Va amb pressa. La mateixa que tenia escrivint. T'obliga a accelerar el pas. Segueixes la seva gorra. Sembla de llana. I antiga. Travesseu les portes automàtiques, l'un al costat de l'altre gràcies a un esprint que t'ha deixat sense alè. Veus que somriu. Com si tornes a Innisfree o a Calatayud. En sortir de l'edifici de l'estació s'atura de cop. Et sorprèn. Un gos li salta al coll i li deixa els peus marcats a l'alçada de les espatlles mentre li llepa la cara. A cinc o set metres una noia amb la corretja a la mà. És evident que és la seva parella. Li somriu. Es somriuen. No pots evitar somriure. El gos atura les llepades, fa un parell de salts al voltant d'Ell i torna amb Ella. S'asseu al seu costat, i es deixa lligar.
La rutina. La rutina preciosa de tornar a casa. Ell s'acosta i la besa a la galta. S'agafen de la mà. Els segueixes absort. Sóna el telèfon. És el número que no tens identificat. Despenges sabent que potser t'hauràs d'espolsar de sobre un comercial de companyia telefònica que cobra una misèria. "Brendan? Collons, sóc l'Òscar. Que no fas servir el telèfon o què?"; "Coi, estava al tren. Per tenir converses entretallades ja no en tinc. Digues". "Ja està. L'imbecil del director ho acaba de firmar. Demà ja podeu venir a signar amb el David". "M'ho dius seriosament o simplement necessites l'ampolla de Cardhu?". "T'ho dic seriosament. Si em dius l'hora ara li tanco l'agenda i ho matem". "Posa a les deu, però t'ho confirmo en dos minuts". Penges. Continues caminant rere la parella. Ell s'ha acostat més a Ella, i li arrepenja el cap a l'espatlla. Ella és més alta. Truques al Miguel, el David no té mòbil, i el Miguel només té dades que xucla del veí del pis del costat. "Miguel, sóc el Brendan". "Ja, irlandès. Hi ha una cosa que es diu agenda als mòbils, ho hauria de saber". T'estranya el comentari. "Què passa, Miguel, normalment per telèfon ets més sec". "Passa que al supermercat buscaven un mosso i ha sonat la flauta. I tot per anar a buscar mel i paper higiènic", i esclata a riure. Estàs a punt d'oblidar perquè l'has trucat: en aquella casa fa cinc anys que no sabien què era un contracte laboral. "Hòstia, de conya. Completem la jugada. Digues-li a ton pare que demà a les deu a la sucursal que signem. Miguel, signem!". "No foti! Irlandés, tanta sort no pot ser bona. Tot i que ja sabem que la sort no existeix. Gràcies. Allà estarem. I després ens fotrem una ampolla de cava de sant Sadurní!". Penges.
Segueixes la parella tot i que van en direcció contrària. Tu vius al casc antic i ells van cap el barri de Mar. S'aturen en un portal. Ella treu un joc de claus mentre el gos mou la cua febrilment. Redueixes la velocitat. Quan passes a un metre d'ells, Ell es gira. Et somriu. "Que passi bones festes", et diu, mentre es lleva la gorra. "Igualment", li dius. Tot i que el que et ve de gust, i no saps perquè, és abraçar-lo a Ell i deixar-te llepar pel gos. Agafes el mòbil i tecleges un missatge per l'Òscar: "Demà a les deu. No serà Cardhu. Et portaré un Illa de Jura finet. Gràcies". I tornes, xino-xano, rambla amunt, cap a casa, mentre penses què soparàs. Una llesca de pa torrat i un bon formatge. Amb un gotet de vi. Que la felicitat és això.