Ser un ressuscitat i exiliat per obra i gràcia de mites irlandesos té el seu cantó positiu. La primera particularitat és que estem ancorats en una edat, i un físic, i que ens hem alliberat d'allò que el barbut de Marx anomenava les “necessitats materials”: no necessitem menjar ni beure. Si ho fem, és simplement per convenció social, ja que -en el meu cas particular- la no-mort depèn de l'arbitrarietat de Dectera. La segona particularitat és que mica en mica, ens anem trobant i agrupant, com si fóssim durments: al pis que ocupem a Vilanova som set. Servidor, el pesat de George Bernard Shaw, Emma Goldman, Roger Casement, Emeline Pankhurst, Frida Khalo i Claude Monet. Com poden comprovar, un totum revolutum. La tercera particularitat, que sembla contradir l'anterior, és la nostra invisibilitat: no som d'anar cridant pel carrer, ni de fer-nos notar. Representa que ja no som vius i si encara esteu fantasiejant amb Elvis, imagineu-vos el que passaria si descobríssiu que Mozart viu a Cabra del Camp i fa formatges artesans ... Si us explico la vegada que vam organitzar un sopar i Bach va acabar amb la reserva de whiskey mentre escoltava la versió de l'Star Spangled Banner d'en Jimi Hendrix amb ukelele, interpretada per ell mateix, plorareu. No tan com el Joan Sebastià, però quasi.
De la comuna de la Vilanova vella (no donaré més pistes), amb qui millor em porto és amb la Goldman. Segurament perquè és la meva antítesi. Un dels vicis que hem anat adquirint és econòmic i senzill: de tant en tant, ens allunyem de la llar i fem una ronda de bars, cafès i similars. A Vilanova en teniu molts: qualsevol persona es veu capacitada per obrir un establiment de cara al públic. Abans era amb el “finiquito” de la Pirelli, ara amb la capitalització de l'atur. Molts no duren gens: no és el mateix ser un cul de bar que gestionar un bar. Com no és el mateix ser futbolista que tribuneru del Barça.
Deia que l'Emma és la meva antítesi. M'explico. Ella és de les persones que troben a faltar Cal Jordi, el Tano i fins i tot La Manya o el Múrcia. En conseqüència, el seu lloc preferit d'aquesta vila és l'Itàlia. Copeta, musiqueta i si no es pot ballar no és la meva revolució. Jo, per contra i tot i el que puguin pensar, sóc més diurn. Quan la feina de merda que ajuda a pagar les factures i els vicis m'ho permet, la convido a fer una ronda pels diferents locals propers a l'Ajuntament: la Carpeta, el Roxy ... Vaig seguint els funcionaris. Si ella és de ballar i xerrar, jo sóc d'entrar, triar i asseure'm prop d'una taula de gent amb la cara seriosa. I escoltar. Escoltar molt. Quan la convido a aquests esmorzars (són dos o tres: total, tampoc ens engreixem ...), ella se'n du un llibre de Proust per passar l'estona, i jo un portàtil que no rutlla. Així dissimulem. I no vulgueu saber de les coses que me n'assabento. Perquè la gent és, fonamentalment, bocamolla. No només de l'Ajuntament: un pot anar a esmorzar al Rossell i conèixer opinions de periodistes nostrats. O d'exalts directius de Caixa Penedès. És molt divertit. I dóna material per molts articles. El drama és que no ho puc fer cada dia. Això de pagar factures (cantó negatiu de la no-mort) és obligatori, en aquesta societat. I si a sobre ets un assalariat encobert, és a dir un autònom vinculat només a una empresa que t'esprem com si fossis una llimona matinal, cagada pastorets.
El que sí que vull socialitzar és una petita anècdota que em va passar fa uns dies. M'avorria perquè les converses a la Carpeta no eren del tot interessants (el Secretari Municipal no tenia el dia), i vaig anar cap a la biblioteca. Amb el permís de la Goldman, absorta en la recerca del temps perdut. Vaig obrir la porta i va començar a sortir gent. Curiosament graduada per edat. La noia més petita, es va sorprendre que una persona adulta li aguantés la porta amb un somriure; la segona, que ja devia tenir uns catorze anys, va somriure; la tercera, vilanovina d'ascendència magribina, va xiuxiuejar un gràcies; la quarta, un “nacional” de més de seixanta anys, probablement pensionista, em va mirar amb cara de perdonar-me la vida. Em vaig quedar dos segons pensant en com la gent malparla de les noves generacions. De la imbecilitat de la generació ultradigital. De la bondat de fer-se gran i la saviesa que se'n deriva. Doncs mirin: no. Igual les coses són a l'inrevés del que sembla.
PD. I sí, tranquils, articles de les conversetes escriuré. Però deixin-me temps i tinguin paciència.
PD. I sí, tranquils, articles de les conversetes escriuré. Però deixin-me temps i tinguin paciència.