Hi ha preguntes que són divertides. Què diferencia l'espècie humana de la resta d'animals que habiten l'escorça terrestre? Som lents en aprendre a caminar; sabem nedar, però no volar; mamífers i bípedes. Què ens fa especials? La memòria, diuen uns. Bé, han sentit a parlar de la memòria de peix i de la memòria d'elefant? La capacitat d'introspecció, diuen d'altres. Vostès què es pensen que fan els koales tota l'estona dalt d'un arbre? La bondat. No han vist mai el vídeo de la lleona abraçant el cuidador? L'afany de llibertat. No han tingut mai una gata, oi? La fidelitat. Veig que tampoc han tingut un gos. La capacitat de crear diferències entre nosaltres. Sí? Els ruscs de les abelles són una assemblea de cupaires, no? El feixisme, brama algú. Estudiïn l'organització de les formigues: s'espantaran molt. Ara sí que l'enganxarem, Behan: el polze oposat, que permet desenvolupar la indústria lítica blablabla. Sí? Segur? Som els únics micos que hem desenvolupat indústria lítica? No. Seria més complicada la masturbació masculina sense polze oposat? Aquí hi estic d'acord.
El que diferencia l'ésser humà de la resta de bèsties és el consum de llet un cop hem deixat de ser infants. Really. Som els únics. És més: en un gir inesperat, la nostra obsessió per la llet va fer que desenvolupéssim fins i tot la manera de menjar-ne sense necessitat que fos fresca. Els iogurts. Però sobretot els formatges: cabra, ovella, vaca. Tous, semis, secs, blaus, verds, de serrat, de tupí: la varietat és més infinita que l'estupidesa humana. Dono gràcies eternes a la inventora (perquè segur que va ser inventora) del mètode de conservació i transport de la llet en aquest format.
Curiosament, la paraula que defineix aquest regals de les deesses té la seva gràcia. Mitja Europa li diu d'una manera, l'altra mitja d'una altra. Formatge, hotmatge, formaggio: les variants catalana, occitana i italiana; queso, queixo i cheese, les espanyola, portuguesa i anglesa. L'Europa mediterrània i l'atlàntica (els irlandesos, amb els atlàntics: cáis). L'Europa mediterrània defineix la cosa per la forma (ja ho deia l'imbecil d'Unamuno: a los levantinos les pierde la estética); els atlàntics per contra es fixen més en el contingut: carere suero. Si vostès volen treure més conclusions sobre el tema, cap mena de problema (sí, França és atlàntica i en diu fromage. Els diré un secret: França sempre és l'excepció a tot. Con a norma).
L'estudi etimològic té la seva gràcia. Els vilanovins, per exemple, estan obsedits amb l'orígen etimològic del xató. La teoria més peculiar fou la desenvolupada per Joan Collel, aka Pere Tàpies: derivació del verb aixatonar, acció de posar una aixeta a una bóta de vi. D'aquí la Festa del Vi Novell i aquestes cosetes de promoció de ciutat.
Em falla molt la lingüística, però juraria que en el seu moment em van explicar que era impossible que es perdessin prefixos. Però escoltin: jo sóc irlandès. I simplement m'agrada el plat, no en faig filosofia i menys lingüistica: això ho deixo per Vostès i pel gran Joan Coromines. La teoria d'En Tàpies potser no sigui gaire correcte però ho és més que la xarlotada sitgetana de dir que ve del comentari d'un modernista (Ai, això sembla un chateau ... Una mica rollo l'Això és or, xata, atribuït a Jaume I), i segur que millor que no pas posar galeta maria a la salsa com els vilafranquins.
Tampoc seria correcte que, en el cas de Pere Tàpies, ens quedéssim amb la seva faceta com a lingüista o promotor “de ciutat”, ni tampoc de locutor o gormand; de fet, com a escriptor, el seu millor llibre és “El plaer d'aprimar-se”, editat per Columna fa uns quants anys. Ni que era advocat, ni que va ser el primer Defensor de la Ciutadania vilanovina, ni els suposats flirts amb la Mari Pau o la seva relació amb la feudala. Tot això seria com quedar-se amb l'Elvis de Las Vegas, l'Ali masclista o el Che asmàtic. El millor de Pere Tàpies és la seva música. La de veritat. Vagin a un brocanter, o a una botiga de segona mà, i remenin discos. Per dos o tres euros podran firar-se un long play d'un dels millors lletristes, junt amb l'Ovidi i el Pi de la Serra, de la nova cançó. Sinó s'ho creuen, llegeixin:
Té un expedient
immaculat
del parvulari a la universitat.
Tracte correcte,
intel·ligent,
si obre la boca
sempre s'endú la gent.
Dona fidel
i fills al dia,
un avi, una àvia, un lloro i una tia.
És partidari del progressisme
dintre un ordre i sense extremisme.
Guanya les garrofes
comprant i venent,
i fa grans negocis
però honradament.
En fi, senyors meus,
és la formosura.
Ell és el candidat
per la candidatura.