De les reaccions dels darrers dies entorn dels resultats electorals, n'hi ha dues que per mi són gravíssimes. I que les protagonitzen, com no podia ser d'altra manera, gent del sector etnicista de l'independentisme (sector amb representació, per entendre'ns, en els tres partits, encara que en percentatges diferents) i el sector classista de les esquerres (amb representació a tot arreu, perquè el classisme és el racisme institucionalitzat i silenciós que llaga aquest país, i la majoria). Vagi per endavant: no crec en els estereotips. De vegades els uso per riure, o per provocar sanament una reflexió; però emprar-los com una mena de tòtem invalida qualsevol pensament polític, social o ideologia que se'n derivi.
Aquestes reaccions les resumiria en un comentari a Facebook i una piulada, de les quals no indicaré autoria no sigui cas que em denunciïn perquè ja se sap que les coses a les xarxes les pengem per veure-los només nosaltres mateixos i els amics que vénen a llepar-nos la polla (no ho dic jo: ho diu Quetin Tarantino).
1· C’s guanya entre la classe lumpen proletariat. Vides sense sentit i orgull de raça ferit, explotats x populisme. Com Trump.
2· Un milió de catalans està a favor que es pegui a dos milions de catalans per no pensar com ells? Caldria saber-ho. Els 2 milions MAI voldríem que es pegui al milió.
El resum ràpid dels dos comentaris, vessats a les xarxes socials, és el següent: classisme, supremacisme i imbecilitat. Sí. I si alguna de les lectores d'aquest blog s'ofèn, que s'aturi ara perquè penso continuar en la mateixa línia.
La nació existeix: és una construcció cultural, social i lingüistica. La classe existeix: és una construcció econòmica, de relacions de poder i propietat. Evidentment, les dues categories es barregen: una nació també té relacions de poder (exercici-submissió) respecte una altra nació, o respecte un ens políticojurídic que convenim a anomenar estat. I una classe, evidentment, també és una construcció política i social. Però ja ens entenem, que a Vostès els van les simplificacions dels sociòlegs i politòlegs i no pas la feina seriosa dels antropòlegs, a no ser que els parlin dels nuer o els aborígens australians.
Una de les evidències de la interrelació entre ambdues és que la classe, o una aliança de classes, gestiona un relat i una construcció de comunitat imaginada que esdevé la “ideologia nacional”. Sempre hi ha un estira-i-arronsa entre classes dominants i classes subalternes per tal de determinar quina es la “ideologia nacional” del moment. Als Estats Units, per exemple, hi ha hagut sempre un discurs de melting pot precisament per l'origen de les Tretze Colònies, i les emigracions massives d'europeus que fugien espaordits dels efectes de la revolució i la contrarevolució durant el segle XIX mentre eren cridats per una terra que imaginaven com de Xauxa. Per això, fins i tot ara, els racisme als EEUU té a veure amb els descendents de l'emigració forçada sota l'esclavatge i els migrants hispans, asiàtics i de religió musulmana del segle XXI, però no amb els diferents tipus de blanquets que van arribar des dels inicis. Per això l'Alt+Right ianqui està lluitant per definir el discurs que esperen sigui hegemònic (a tall d'anècdota, als ianquis se'ls anomena ianquis perquè durant el segle XVIII hi havia una gran majoria de gent procedent dels Països Baixos que tenien com a nom Yan; Yanke era la manera de dir “Juanitu”); i per això gent com els Dropkick Murphys, fills de treballadors de Boston, canten sempre el que és gairebé un himne dels sindicats nordamericans: Say hey Johnny boy, the battle call.
United we stand, divided we fall.
Together we are what we can't be alone,
We came to this country, you made it our home.
És a dir, brokers i merdes generant el discurs de l'Alt+Right i artistes fills de portuaris defensant en discos la unitat de classe obrera més enllà d'orígens. Si el món fos merament quantitatiu, i Marx hagués tingut completament raó, la democràcia hauria solucionat perfectament el problema perquè, que jo sàpiga, hi ha més classe treballadora que no pas venedors de fum, valors i futurs a les borses. Però no. Perquè la “ideologia nacional” és una lluita on apareixen aspiracions de classe, antagonisme camp-ciutat, centre-perifèria i vuit-centes tensions més que ho “embruten” tot. Evidentment, sinó fos així, els qui no posseeixen els mitjans de producció, ni distribució, aconseguirien una victòria democràtica folgadíssima i no passarien coses com salvar el sistema bancari amb diners públics. Aqui i a la Xina Popular. Però no. Ai, redéu, resulta que hi ha treballadores i treballadors que voten Ciutadans, o PP, qualsevol altre partit que atempta directament contra els seus interessos de classe. Deu ser nou d'avui, això. A no, calla. Ha passat sempre. Des de que es generen consensos socials.
El nacionalsocialisme va aconseguir que un gruix important de la classe obrera alemanya els recolzés. És evident que foren els grans industrials i financer els qui van fer calaix durant l'època de Hitler. But després de Versalles, del Sarre, de la inflació, del desastre de veure com et surt més econòmic empaperar el pis amb bitllets de marc que no amb paper d'empaperar, de veure com el sou que havies pactat a l'entrada de la jornada laboral a la sortida no et servia ni per comprar una barra de pa, ... un treballlador alemany podia arribar a la conclusió, des del nostre punt de vista desencertada, de votar NSDAP enlloc de comunistes perquè el projecte nacionalsocialista “retornava” la “dignitat nacional” i, a més, aconseguia ràdios barates, cotxes populars i eliminava l'atur (fotent mig país a camps de concentració i extermini). Els qui tinguin una edat potser recordaran un llibre de Manuel Vicent, escriptor en espanyol d'origen valencià, titulat “Jardín Villa Valeria”. Grosso modo: una colla de comunistes fan una mena de reunió d'homenatge a Dolores Ibárruri. Els comunistes fan de la Pasionaria són majoritàriament professionals liberals, o treballadors de la cultura amb bons sous; els qui estan acabant les obres a Villa Valeria, tres treballadors manuals i amb sous de merda, voten UCD i AP. La ficció, de vegades, coincideix amb la realitat.
I la realitat és que els estereotips ho copen tot. I no serveixen per a res. “Oh, Ciudadanos guanya en un barri popular com la Collada!”. Really? La Collada, popular? Gent que com a norma general té una casa amb un valor cadastral que quintuplica el del piset que ocupo jo amb l'Emma i la colla? “Oh, és que si es llegissin el programa electoral no els votarien!”. Segur? Això deu ser perquè TU te'ls has llegit tot i has triat la millor opció, no? Ah, no? Coi, que estrany. “És que no s'integren i no parlen català i celebren els gols de la selecció espanyola”. Sinó s'integren a la “nació”, potser és perquè no es poden ni integrar decentment al mercat laboral; sinó parlen català, potser és perquè alguns viuen en “guettos” perifèrics construïts per gent amb divuit cognoms catalans que van ingressar les plusvàlues immobiliàries a un banc andorrà; si celebren els gols de la selecció espanyola, el problema és que els agrada el futbol, no quin equip animen. Potser és, també, perquè els qui us queixeu d'això, els hi heu canviat sempre la llengua en parlar amb ells. Quan no els heu pogut evitar. Perquè sou CLAS-SIS-TES.
Evidentment, aquí hi ha un problema. Hi ha sigut sempre. I és doble. La primera vessant és que hi ha un sector de l'independentisme que està molt còmode en la seva zona de confort, aplicant un discurs etnicista i culpant dels mals del món català a una entelèquia anomenada “andalusos”, “extremenys”; el mateix sector que defensa a capa i espasa el pa amb tomàquet ... inventat per murcians. El mateix sector que critica la “siesta” mentre fa la migdiada; el mateix sector que parla d'un ADN dropo quan el seu somni és ser funcionari i passar-se la vida gratant-se l'escrot; el mateix sector que canvia de llengua a la primera de canvi, fins i tot abans de la primera i del canvi. El mateix sector que canvia de vorera i es passa el dia fent brometes fotetes i parlant dels andalusos, dels extremenys o dels asturians amb estereotips que, quan se'ls apliquen a ells, són interpretats com una declaració de guerra. La segona vessant és que hi ha un sector de les esquerres que és com un nap: vermellíssim per fora i blanc per dins. Que no s'ha passat mai a la banca ètica perquè és amic del director de La Caixa, “I ja em diràs!” (la mateixa persona ha tingut deu parelles i n'ha viscut amb dues, ha patit una separació traumàtica ... Té els sants pebrots de dir que canviar de banc és “massa complicat”); que compra a les grans superfícies perquè hi pot aparcar el cotxe i és més barat; que treballa en una oficina i, com que no s'embruta les mans, creu que ja no és classe treballadora sinó classe mitjana (resulta que ara és el sou, i si ens embrutem o no les mans, el que determina la pertinença a una classe social); que parla de revolucions mentre s'agenolla quan ha de parlar amb el Cap de Recursos Humans de la multinacional on treballa; que té una bicicleta per no contaminar per anar pel poble, i un 4x4 per anar a la segona residència de l'Empordà; que fa una donació a la Marató i després canvia de vorera quan veu un pobre, o fa veure que està dormit quan algú passa amb un acordió pels vagons del tren; que és feminista però sempre llegeix llibres d'homes; que disfruta de la cuina però no sap si a casa seva té vitroceràmica o cuina de gas; que va a restaurants de quilòmetre cero però ni sap l'horari del mercat setmanal ni el preu de la barra de pa a la fleca; que monta en còlera davant del tècnic de la calefacció perquè fa fred i no sap esporgar els radiadors; que té una maquinota que escombra automàticament perquè es veu que una escombra i un recollidor no estan al seu nivell; que és molt d'esquerres però necessita ajuda de cambra; que creu que Sala i Martín o Vicenç Navarro són "economistes". En definitiva, que d'esquerres en té el nom. I punt.
Bé, molt bé. Felicitats a tots dos per la pràctica de l'onanisme. Perquè és aixi com NO s'aconsegueix res. Al primer grup, els preguntaria directament: en el vostre supremacisme, us heu arribat a plantejar si això que vosaltres definiu com a “white trash” votant de Ciutadans, no vota aquesta opció per tenir alguna cosa que superi la vostra insuportabilitat? Al segon grup: si no sou capaços de canviar-vos de companyia de subministrament elèctric i continueu pagant factures a empreses de “portes giratòries”, espereu que la persona a qui pagueu perquè us netegi la casa perquè no teniu temps (mentre aneu a exposicions retrospectives de Jackson Pollock al MACBA) i que no teniu donada d'alta a la Seguretat Social, voti el mateix que vosaltres? Sabeu, els dos grups, què vol dir antagonisme? Sabeu, els dos grups, que lo vostre no és un projecte polític. Ni nacional. Ni de classes. Sinó simplement una “posse” de dropos supremacistes? No ho sabíeu? Doncs algú us ho havia de dir. Com que tenim el Tardà abduït pel Rufián, ja us ho dic jo.
Ramon Barnils va definir perfectament el perquè del fracàs i el manteniment de l'statu quo durant la transició: allò no va ser un pacte entre franquistes i demòcrates, sinó entre franquistes i antifranquistes. Però enmig d'aquell desastre, hi ha el que per mi és una figura mítica: l'anomenat “cura obrero”. És a dir, capellans que convençuts de les bondats de la teoria de l'alliberament, crearen Cristianos por el Socialismo; se n'anaren a viure voluntàriament a barris obrers perifèrics; treballaren colze a colze amb obreres i obrers a les fàbriques; i alguns, penjaren els hàbits després d'haver-se'ls arremangats. Doncs de la transició el que trobo a faltar és això: gent que prediqui amb l'exemple. Que sigui capaç de fer el que creu que ha de fer i no simplement bramar-ho als altres, que en la seva tosca ment han infantilitzat fins a convertir-los en éssers irreals. Gent capaç de mantenir una mínima coherència.
Si voleu us ho dic més clar, i amb una d'aquestes metàfores que deixo anar jo i que no serveixen de gaire res. No s'ha de fer la revolució dels somriures. S'ha de fer la revolució de les cançons. Totes us en foteu de la gent obrera més desafortunada, amb entorn familiars sovint desestructurats; els anomeneu “lumpen” o "colons" depèn del peu que calceu: us va de conya com a categoria social per justificar qualsevol cosa que considereu una desgràcia a nivell polític, electoral o social.
Concretem. La “xoni” de Castefa, figura social que provoca el pànic en el grup etnicista i el sector rave. Us rieu d'ella perquè no va acabar l'ESO; perquè vesteix amb xandall i perquè s'ha endeutat amb un crèdit per comprar-se un GOLF GTI del 2002. Aquesta “xoni”, a la qual fins i tot un grup de merda va dedicar una cançó foteta per a què tots els catalanets en féssiu “chanza y chascarrillo”, és infinitament millor que vosaltres. No ha acabat els estudis però ha sigut capaç de migtreure's un modul formatiu i està treballant en una perruqueria; li paguen poc, però està contenta perquè és una feina que li agrada; va a comprar al Dia perquè no té un duro; de tant en tant, va a comprar al colmado que regenta el Saïd perquè té un curry espectacular i la carn té millor gust; només té dades al mòbil a la feina i a casa, perquè xuma del wifi del bar dels baixos amb el seu mòbil comprat a la botiga del Moha; comparteix pis amb dues amigues i un amic: cada dia algú prepara el sopar i es passen la nit rient mentre la televisió mostra imatges a les que no fan cas; el diumenge va a casa dels pares, i prepara el dinar amb la mare mentre xerren de coses a la cuina i el pare els explica acudits maltallant la ceba del sofregit; té un cotxe, sí, però seria capaç de canviar-ne la roda i arreglar la meitat dels problemes mecànics perquè el seu pare era del gremi abans de ser un aturat de llarga durada i ella es passava els diumenges al matí al taller amb els ulls ben oberts; és del Madrid perquè si ha de ser d'un equip de futbol, en prefereix un que no tingui una afició sempre amb queixes a la boca i llàgrimes als ulls; viu la sexualitat de manera desenfadada, a diferència de vosaltres que us masturbeu amb el PornTube quan esteu sols a casa; escolta reggaetón, sí, una música amb un ritme que fa que es mogui sense parar tot el dia; sap que la vida és dura perquè el seu pare, aturat de llarga durada, ha patit ja dos càncers pulmonars, la seva mare té artritis crònica de passar-se disset hores cada dia netejant escales i pisos de treballadors de coll blanc que es creuen senyorets, i el seu germà va morir de sobredosi de cocaïna quan ella encara no havia fet la primera comunió; es comporta sempre com si tingués set anys, perquè prefereix tenir aquesta edat als setanta-tres que demostreu vosaltres tot i que encara no passeu de la quarantena. Beu whisky DYC mentre vosaltres us deixeu posar una amanida dins d'un gintònic pel qual us cobren el mateix que té ella de pressupost per un dia; a l'estiu va a la platja de Castelldefels, sí, com els seus pares havien anat a la de Vallcarca, mentre vosaltres esteu pensant a quin coi d'illa pacífica anireu a llençar els euros. No sap què és estaviar perquè difícilment saps definir el que has practicat tota la vida. No sabria, potser, definir la democràcia al detall, però en té prou amb el què li va dir la seva àvia quan era petita davant d'una urna: “Tu bisbuelo fue fusilado por los señoritos para que yo pueda votar”. I sempre vota. Segons com s'aixeca. Encara que sigui en blanc, o posant un “Me sabe mal que os paséis todo el día aquí y no os traigan ni comida”.
Per vosaltres, la “poligonera” és una mena de raça inferior a qui perdoneu la vida, per “coló” o “alienat”, entre d'altres coses perquè només aneu als polígons si hi ha un centre comercial o d'oci: no heu vist ni una fàbrica d'aprop. Els uns us penseu que si la Yoli parlés català el seu món passaria a ser l'Arcàdia feliç; els altres, que si edifiqueu un centre cívic que desenvolupi la programació que avorriria les ostres més avorrides de Merginac, passaran a ser fidels seguidors de noséquinconyderevolucióquenofareumai. Però a ella no us hi acosteu. Perquè us fa por. Entre d'altres coses, perquè mai heu fet l'esforç de sortir de la vostra refotuda zona de confort.
A la Yoli, perquè el seu avi republicà va insistir a la filla de batejar-la amb aquest nom com a homenatge a la cançó de Víctor Jara, no li costaria gens entendre Vicent Andrés Estellés si l'hagués llegit, a diferència de vosaltres que no pareu de repetir-lo com els catòlics repetien el Rosari o el Pare Nostre en llatí: fórmula buida i merament ritual. La Yoli entèn perfectament el vers d'aquella cançó d'Antònia Font, sense saber ni que existeixen i sense diferenciar gaire Menorca o Mallorca en un mapa: “Que tengui alegria es que no tengui pa”. La Yoli ha guardat fusta al moll, i quan no pot lluitar, batalla. La Yoli entèn la vida perquè ÉS vida, mentre vosaltres, magnífics dropos supremacistes i raves, sou la pau dels cementiris. Ella és vida per diversos motius. Un d'ells, el fonamental, sobre el qual s'edifica la seva capacitat perenne d'autoinventar-se sense aturador: la música. Penseu, només, quina cançó us poseu vosaltres de BSO cada dia al matí (sinó us en poseu cap, teniu un problema i gros). “Que tinguem sort” de Llach, per exemple. Resultat: enterrament de tercera durant setze hores. Com no voleu que algú que es lleva amb “me gusta la gasolina” a les sis del matí perquè ha de preparar-se la carmanyola no sigui més dinàmica, orgullosa i trempada que vosaltres? Cada nit, després del sopar en comú al piset de setanta metres quadrats per quatre persones i del porret per tancar el dia (el Jonathan té quatre plantes darrere del taller on fa d'aprenent de mecànic de motos), dedica un minut a triar quina de les cançons que té gravades al mòbil li farà de despertador. Fa preescoltes. Somriu. Ja la té. I té un pensament pel Joan, el germà que va morir, que el pare va registrar amb el nom català “Porque estamos en Cataluña, no?”. Amb prou feines el va conèixer però per ella és una mena de company silenciós que l'escolta i quan convé l'aconsella després d'escoltar les seves preguntes, sovint formulades en veu alta i amb gent al voltant (què passa? Vosaltres us pagueu psiquiatres: a ella no li calen!).
Deixeu les merdes. Escolteu i canteu, com a mínim, jotes: es poden ballar, alegren el dia i diuen veritats com a punys. Comenceu a saludar la gent. A ser genorosos. A no pensar en què hi guanyeu, sinó simplement si us abelleix. Feu les coses, com diria l'Ovidi, perquè voleu i no perquè toca. No des de la tolerància, que és una paraula buida, sinó des del respecte escrupulós per la dignitat de les persones. Només així deixareu de fer discursos buits. Només així tornarem a tenir capellans obrers, encara que no vesteixin alçaprem. Només així trencareu la lògica del centre-perifèria i cdeixareu de sermonejar gent que ha viscut al marge sempre, molts cops contra la seva voluntat, i a qui sense rubor i amb un desconeixement d brutal definiu de “colonitzadors” o “lumpen”.
Ja em perdonareu: jo sóc la Yoli. El lumpen sou vosaltres.