Un dels vicis més recomanables de practicar és l'anàlisi dels comentaris de politòlegs, sociòlegs i altres dropos la nit electoral mentre van “caient” els resultats. Entre d'altres motius perquè tots ells, passegin la seva droperia per la televisió o la ràdio, són -ho escriurem finet-finet- “propers” a un partit, cosa que els converteix en pistolers a sou durant la campanya i, la nit del 21-D en el cas que ens ocupa, en mercenaris fracassats o triomfants. Poca gent hi ha amb un mínim de capacitat analítica de veritat (dos exemples ben diferents: Manuel Delgado i Manolo Milián Mestre).
Per això és divertit veure'ls en el clímax del seu patetisme: en aquelles hores o minuts, deixen anar definitivament el seu jo real (excepte Jordi Canyas, que sempre va molt suelto). Són com els jugadors de futbol després d'un partit: “Un partit dura noranta minuts”; “Ens queda la tornada”; No hay rival pequeño (bé: en el cas del PP la sentència queda desmentida). I això és el que m'emprenya més. Els mediterranis teniu un “horror vacui” que sorprèn: no podeu estar callats ni sota l'aigua. Sempre garlant. I en conseqüència, sempre contradient-vos i cavant-vos innecessàriament la vostra pròpia tomba I sempre buscant declaracions. Sempre. Sobre el que sigui. "Són indicatius els resultats de la mesa electoral del Canigó?"; "Què pensa Vostè del tuit de Raimundo Viejo?"; i així. Si Homer hagués escrit proporcionalment al que escriuen autors actuals, ja els dic jo que L'Odissea no valdria ni el 0,5% del què val.
A França, que només són mig mediterranis en aquest sentit, el Midi Olympique, que és un setmanari de rugb, apareix dues vegades a la setmana: abans de la jornada i després de la jornada. Dos dies. Una publicació de qualitat, de les millors d'Europa, i amb una tirada espectacular. Amb dedicació exclusiva al segon esport a l'Hexàgon. Perquè? Doncs perquè amb dos dies d'informació ja n'hi ha prou (què pot passar, què ha passat: that's all, folks). Perquè quan ja hem hipotitzat sobre el què pot passar i explicat, mmés o menys, el què ha passat, omplim les pàgines no d'informació, sinó de clickbaits i d'altres merdes (doneu un cop d'ull, per exemple, a l'infame Sport: la quantitat d'arbres que moren per aquest pamflet en una setmana posa els pèls de punta). I el que val per l'informació esportiva, també val per l'informació generalista o política. Entens més la política catalana mirant el Polònia que seguint totes les tertúlies de Xavier Grasset, que són una col·lecció de bajanades preestablertes per gent a sou dels partits, o gairebé a sou dels partits. Entens millor la realitat que t'envolta llegint un parell de setmanaris que comprant-te tres diaris cada dia. Perquè la qüestió no és informar. No és debatre. És opinar a sou. Perquè el mercat és gros i no podem deixar cap espai a l'adversari, i hem de saturar-ho tot amb eslògans, etcètera: merdes de primer de marquèting que s'han convertit en realitat només perquè han acabat generant una màquina que absorbeix l'atenció de quasi tothom. Tribunerisme del Camp Nou assolant la realitat que l'envolta.
Paradoxa: per estar informat no cal llegir molt, però sí amb intel·ligència i capacitat crítica. Això requereix temps, que és una cosa que va escassa en aquests temps que corren. Tirem de fastfood, de La Vanguardia, de Xavier Grasset i de qualsevol engendre més o menys engiponat amb quatre veus discordants que es criden entre elles, quan amb un parell d'articulistes, un setmanari i algun mitjà independent ja fem. Preferim el lluç a la planxa a un bon all cremat. Perquè? Doncs perquè l'all cremat requereix organització, xup-xup, assaig i error. El lluç a la planxa només necessita una planxa, i d'una mica de romescu de Cal Ferrer per fer-lo mitjanament païble.
Per això, també, s'estilen les comparatives amb el futbol. Junts per Catalunya ha marcat el ritme de campanya; als Comuns els hi falta definir el joc; la CUP ha deixat descoberta la defensa; i així fins que ens cansem. Jo discrepo, evidentment, d'aquest símil o metàfora o el que sigui. Per diversos motius. El primer, és que no considero el futbol un esport útil. Per mi els esports o bé ritualitzen la violència social sobre el terreny de joc (es diguin rugbi, boxa, hurling, futbol australià o hoquei patins), o bé suposen una superació personal inabastable per les persones normals (el ciclisme, per exemple). En aquest sentit, tindria més sentit dir, per exemple, que la davantera dels Garcia Albiol s'ha partit la cara contra la davantera independentista, i al final la fullback de l'Arrimadas ha fet un assaig sense despentinar-se. O que la CUP ha quedat despenjada en l'ascens del Tourmalet, però ja sabem tots que és especialista en descensos. I així. Però com que veig que en aquest país la pilota rodona és la que mana, moguda per estafadors i defraudadors al fisc i finançada per elements opacs, els faré un símil o metàfora en la línia: un gruix (a determinar i de difícil quantificació) de l'independentisme confia massa en Messi. Confia massa en un deus ex machina. En què, en el darrer moment, un llançament de falta diví d'un nen malcriat i ric els salvi els tres punts contra el Ràcing de Santander. Si no s'ha jugat bé, si l'equip no té sistema, tan se val. Tres punts al sarró i avall, que fa baixada. Que aquí hem vingut a guanyar, i tal i qual Pasqual. Suposo que això quadra bastant amb la lògica de les tragèdies gregues, que és en el que alguns han volgut convertir la campanya: tribunerisme i sentimentalisme, el bram eixorc i la llagrimeta. Em sembla collonut. Els ha sortit mitjanament bé als qui han jugat aquesta carta.
La pregunta és: quan Messi ja no tingui força per xutar la falta, què? Quan el déu ja no baixi amb la màquina per salvar el relat en l'últim segon, què? Què farem? Mala fi quan morirem, que diu l'adagi popular. I ja em perdonaran: però des de la certesa de la meva primera mort, jo la segona la vull amb un funeral digne i el màxim d'allunyada possible en el temps, havent animat, cridat, havent-me quedat afònic, i havent deixat a la grada el mateix que m'hauria deixat al camp (o sobre la bicicleta). No vull salvadors. I sobretot, no vull màrtirs moderns. Aquests màrtirs que t'expliquen tot el dia el seu martiri i et volen fer sentir eternament culpable. Escoltin: si l'Església catòlica, que és l'empresa i l'estat més antic del món-mundial, i m'atreviria a dir que quasi el mes efectiu en els dos casos, té la solera que té, és perquè els seus màrtirs eren màrtirs. A sant Llorenç el van rostir en una graella i algú li va fer l'hagiografia. No va estar ell, o la colla d'amics, matxucant com uns endimoniats fins aconseguir la beatificació: Que m'han cremat l'esquena, nen, que una aureola me la tinc merescuda, no?Apliquem-nos la cosa: més treballar, més esforç, més xup-xup, més assaig i error, més duresa en la davantera i més elegància en la línia de tres quarts, més pedalar de manera sincopada i sabent que hi ha pujades i baixades; més apreciar el silenci i la reflexió, i menys patir d'horror vacui i de la lògica declaració-contradeclaració. I deixem els màrtirs i els seus hagiògrafs per quan s'hagi guanyat definitivament. O perdut definitivament. Meanwhile, no ens podem permetre el luxe de deixar que ells tinguin la pilota. Ja tenen l'àrbitre, dos jugadors més i un parell de trenca-cames que fan feredat: estalviem-nos fer el plora-miques i concentrem-nos a jugar. Que, com deia el savi, per això (no) cobrem. I la millor defensa és, sempre, un bon atac. O un atac simple. O un atac descoordinat i boi. Però atac.