Fa molts anys els germans Cohen van rodar una excel·lent pel·lícula. Es va traduir com “Crueltat intolerable”. Històries d'advocats matrimonialistes nordamericans. Ell, George Clooney; ella, Catherine Zeta-Jones. Un gran film, com tots els del Cohen. I no ho dic per la senyora Zeta-Jones, per qui deixaria de prendre whiskey i em faria pastor d'ovelles a Cardiff. Això només ho faria per ella. I Angela Davis.
El títol és un veritable resum de l'existència humana. Perquè no hi ha res que es repeteixi més a la història que la crueltat intolerable. Imaginin Vostès la cara de totes les cancelleries europees quan van aparèixer els acords secrets després de l'assassinat de Sarajevo; l'estupefacció de Molotov quan Hitler va decidir atacar Rússia; o simplement la cara de qualsevol polític quan li ensenyen les seves declaracions de quinze dies abans. El desenvolupament històric és cruel. Intolerablement cruel. De fet, mitja humanitat es podria alimentar només amb les paraules que ens hauríem de menjar passat un temps prudencial (fixin-se que he escrit en primera persona del plural: no me'n salvo ni jo).
Vilanova i la Geltrú en aquest sentit no és una excepció a l'esdevenir històric. Ni social. Ni cultural. Per molt que Vostès s'ho pensin. Agafem un exemple a l'atzar: el Diari de Vilanova. El degà de la premsa comarcal. El primer noséquè d'Europa. El far del periodisme. Etcètera.
El pamflet va nèixer el 1850 fruit de la col·laboració d'una sèrie d'intel·lectuals locals, i evidentment de la inversió d'alguns “prohoms”. Inversió en aquella època volia dir calers mal guanyats (com ara, de fet: ja va dir Thomas Mann que un ric o és un lladre, o és l'hereu d'un lladre). M'explico: al segle XVIII la ciutat es va fer un nom amb el comerç de vi i aiguardents, i les empreses auxiliars (a veure si creuran que el carrer dels Boters al barri de Mar és un deliri de la Comissió de Nomenclàtor!); al segle XIX, la indústria tèxtil vilanovina va ser proporcionalment de les més importants del país i del món (no és broma: els diners procedents de l'esclavisme -via directa comerç d'esclaus o via indirecta per la plusvàlua que aquests generaven a les Antilles- van servir de molt, aquí, i no només per fer Can Pahissa). En resum: el Diari de Vilanova va ser un projecte de l'època: grandiloqüent. I des de llavors els aborígens heu fet mans i màniques per mantenir-ne la grandiloqüència. Val a dir que ningú amb cara i ulls que conegui la història dels mitjans de comunicació és capaç de defensar les ingenuïtats que els vilanovins defenseu en relació a aquest mitjà. Ingenuïtats tan cèlebres que en la darrera crisi fins i tot l'Ajuntament va intentar intervenir-hi econònicament. Diuen. Deliris i desconeixement en l'època del click-bait ...
El pamflet va nèixer el 1850 fruit de la col·laboració d'una sèrie d'intel·lectuals locals, i evidentment de la inversió d'alguns “prohoms”. Inversió en aquella època volia dir calers mal guanyats (com ara, de fet: ja va dir Thomas Mann que un ric o és un lladre, o és l'hereu d'un lladre). M'explico: al segle XVIII la ciutat es va fer un nom amb el comerç de vi i aiguardents, i les empreses auxiliars (a veure si creuran que el carrer dels Boters al barri de Mar és un deliri de la Comissió de Nomenclàtor!); al segle XIX, la indústria tèxtil vilanovina va ser proporcionalment de les més importants del país i del món (no és broma: els diners procedents de l'esclavisme -via directa comerç d'esclaus o via indirecta per la plusvàlua que aquests generaven a les Antilles- van servir de molt, aquí, i no només per fer Can Pahissa). En resum: el Diari de Vilanova va ser un projecte de l'època: grandiloqüent. I des de llavors els aborígens heu fet mans i màniques per mantenir-ne la grandiloqüència. Val a dir que ningú amb cara i ulls que conegui la història dels mitjans de comunicació és capaç de defensar les ingenuïtats que els vilanovins defenseu en relació a aquest mitjà. Ingenuïtats tan cèlebres que en la darrera crisi fins i tot l'Ajuntament va intentar intervenir-hi econònicament. Diuen. Deliris i desconeixement en l'època del click-bait ...
Després de moltes anades i vingudes, de ser la veu del falangisme, d'aparèixer i desaparèixer, de costar déu i ajut que es convertís en un mitjà en català, ... el Diari de Vilanova va trobar la seva via: imbrincar-se amb el totxo. Oli en un llum. Felicitat comptable. Anuncis a doll. Joia extrema. L'Huguet tirant coets i dedicant-se a l'Institut Setmana del Mar. Mitja família col·locada. Dos periodistes (no cal dir-ne els noms: els tenen tots al cap i em fot mandra escriure'ls) amb salaritis (és a dir, una nòmina inflamada). Exemplars de prop de cent pàgines. Publireportatges. Hipertròfia de l'ego. Onanisme públic i constant. Atreviment hipotecari: de la txeca del carrer Jardí al Portal del Nin, Caixa Penedès mediante ... I arriba la crisi i tot comença a desinflar-se: les lletres no es paguen, el grup de publicitat se separa, tensions internes ... L'esclat de la bombolla immobiliària provoca l'agonia del Diari, la cerca d'alternatives i l'aparició d'un deus ex machina. El Salvador. El que aportarà el capital per salvar-ne les finances. El projecte per mantenir-ne l'edició. Maco, oi? Sinó fos perquè després de la salvació s'ha tornat als inferns gràcies a la fugida de Neàpolis, les reestructuracions exasperants de plantilles, els invents de societats, la segregació de la versió digital de la impresa, etcètera.
El problema és que la història, com els deia, és cruel. I les paraules sovint ens les hem de menjar. Per experiència pròpia, passades per la paella amb all entren millor.
De vegades només cal donar un cop d'ull a l'hemeroteca. Només hem d'anar dinou anys enrere. En aquella època, T. Muñoz i A. Jorquera escrivien a la secció d'Esports. Eren joves. L'alcalde de Sitges era un convergent anomenat Junyent, si mal no recordo. Un tal Isidre Cunill era el president d'una UE Sitges acabada d'ascendir i entrenada llavors per l'immens Jaume Creixell. El darrer trimestre d'aquell any, explota la crisi a la UE Sitges. Creixell monta en còlera perquè les nòmines no es paguen; els diners promesos pel president no arriben, i el cobrament es converteix en un estira-i-arronsa, com les declaracions del mateix Creixell, que passa de l'amor a l'odi vers Cunill en segons. A mitjan novembre, el gran Jaume Creixell se'n va del Sitges i fitxa pel Sant Andreu: el Diari titulava “Jaume Creixell posa fi al seu enfrontament amb la directiva fitxant pel Sant Andreu”. Personalment me l'imagino davant del Palau Maricel bramant allò de “Calavera, pinta i que li facin la ratlla al mig”, referint-se a Isidre Cunill. La premsa es centrà en Creixell, mediàtic llavors i ara.
Però en poques setmanes la cosa ja s'aclaria: fugida de jugadors, evidents problemes de cashflow i financers, fins i tot algun fitxatge per part del CF Vilanova (vergonya, cavallers, vergonya!). Ergo, més enllà de la malaltia d'Isidre Cunill, a la qual s'atribuïen dificultats de gestió; o la topada de personalitats amb Creixell, és evident que hi havia un bluff. Nice. Crueltat intolerable. Com era aquella frase de Marx sobre la repetició de la història?
Si es pensen que tot això és fruit del deliri d'un irlandès ... Premin aquí i aquí. Per cert: saben qui era el director quan Albert Jorquera va signar aquest monogràfic de dues planes? Guillem Mercader, un dels actuals homes de Cunill al pamflet. Eating the words he published. (Re)Nice.
PD. Si s'avorreixen, es poden dedicar a navegar sense solta ni volta per aquí: http://www.hemerotecadigital.info/DIV/manteniment/php/consvisual-anual-flip.php.