Diu la meva biografia oficial que vaig morir el març de 1964. Mal mes, mal any. Feia pocs dies que un jutjat havia condemant Jack Ruby per l'assassinat de Lee Harvey Osvald, i els meus amics de la DDR havien abatut un caça ianqui. Aquell món a alguns de Vostès els sonarà a xinès. Normal. A mi m'hi sona l'actual.
Sigui com sigui, després del funeral i posterior enterrament a Glasnevin, em vaig despertar en una gruta. No em va costar gaire deduir que allò era el Purgatori de sant Patrici que tan bé va retratar el vostre Ramon de Perellós. Hi feia fred, i una humitat del carall, i la darrera cosa que m'esperava és que m'aparegués una mena de leprechaun vestit íntegrament de negre per llegir-me la cartilla sobre my wasted life. El discurs de sempre: massa whiskey. Quan has patit un discurs moralista en forma de xàfec infinitat de vegades, l'aigua no et mulla. Que l'hagis d'aguantar nu i en una mena d'estat de letàrgia, però, no ajuda a poder articular una defensa amb un mínim de garanties. El resum fou que l'apreciada Dectera havia decidit donar-me una segona oportunitat i que aquell missatger que no arribava al metre vint, així m'ho feia saber. Evidentment a mi això de la reencarnació no em quadrava amb la tradició irlandesa, però coses més rares he vist. Pels meus pecats, però, la segona oportunitat no se m'oferiria a Irlanda sinó al continent ...
Dos segons després d'haver aixecat les celles en un moviment que aquell black leprechaun devia interpretar com d'assentiment, vaig aparèixer en un camí de terra en una zona freda. Fredíssima. Nevada, de fet, i amb un vent que et tallava la pell. Per sort, anava vestit i amb meu costat tenia una bossa. Vaig obrir-la i vaig veure-hi llapissos, alguns quaderns, un parell de mudes i francs. Merda, vaig pensar: França. I sí. Però no.
El camí em menà cap a un poble. Hi parlaven un francès molt curiós; als pocs dies vaig descobrir el perquè. La primera cosa que em va sobtar va ser l'estima pel sarcasme de Dectera: el poble es deia Fetges. La segona, que vaig descobrir un cop vaig poder començar a relacionar-me fluïdament amb els aborígens, és que a banda de francès hi parlaven català. Perquè es veu que allò era com els Sis Comtats. No els avorriré amb la història de la meva estada en un poblet de mala mort, sense whiskey, entre Montlluís i Vilafranca del Conflent. En tindran prou amb saber que allí vaig aprendre les primeres nocions de català, d'occità (gràcies a un marxant de vins infectes), la recepte de les boles de picolat i l'amor per la caçolet. També hi vaig conèixer alguns refugiats sudcatalans que fugien de la segona dictadura espanyola, les repercusions del Maig del 68 i la nova onada revolucionària, el ressorgiment de l'IRA ... De fet, fou gràcies a aquests refugiats del sud que vaig poder establir contactes amb els nuclis de València, i fer amistat amb els que per mi són els dos grans genis d'aquests països vostres: Fuster i Estellés. Per culpa seva em vaig traslladar el 1977 a Puçol: el 15 de juny mateix. Mentre la gent votava, jo creuava la frontera per la zona de la Cerdanya com aquell qui fa un passeig: d'altra feina tenia la Guàrdia Civil aquell dia que vigilar un vell xacrós que semblava que busqués bolets fora de temporada.
A Puçol, per sort, ja sabien què era el whiskey i fins i tot en comercializaven. Van ser uns anys d'excessos, de tertúlies, de conèixer cervells més grans del que mai podrien imaginar els qui creuen que l'Ebre és frontera ... I una nit de sant Josep, bufat com només pot anar-hi un irlandès per falles, va tornar el black leprechaun. Sense misericòrdia, sense consideració, els crits es van sentir des d'Almansa: que sí era una vergonya, que si Dectera estava enutjada, que si blablabla. Per sort, la mare de Cú Chulainn tenia en alta estima la meva pobra poesia, i em donà una tercera i darrera oportunitat. M'enviava a Vilanova i la Geltrú, amb l'esperança que l'aïllament secular em tornés als versos.
Era el 1989: l'any de la caiguda del Mur ... i de l'adjudicació de les obres de l'autopista de les Costes. Si bé els primers anys la humitat d'aquest poble vostre em deixà rebentat, mica en mica vaig anar reviscolant, i per tenir contenta Dectera deixava de tant en tant uns versos escrits a l'àmpit de la finestra tot sabent que un corb els hi portaria. Ara, per sort, ja els hi puc enviar per correu electrònic. De vegades xerrem per Skype i tot, perquè el black leprechaun s'ha jubilat i se n'ha anat a viure amb els seu nebot de Boston.
I fins aquí la historieta de com vaig arribar a aquesta llesqueta de terra que entra de manera curiosa a la Mediterrània. Als meus detractors, nomes recordar-los que ...
In my time I've been a few places,
And I've many a story to tell.
Here I am still as strong
As I've been all along,
I'm not ready for heaven or hell.
There are people who do need reminding,
That I'm still the boss around here.
I still call every shot,
And I'll tell you what's what,
And what's not, do I make myself clear.
I'm not ready to roll over
I'm still, the daddy of the all,
I'm still the top banana,
They still answer when I call.
I'm older, yes, but I'm wiser,
And they better not forget,
I'm not ready to roll over
'Cos there's life in the old dog yet.
(Ronnie Drew cover)